Israel Clarà

La literatura és un mirall on es reflecteixen els anhels, les pors i la perplexitat de la societat que s’hi expressa. Jorge Luis Borges s’hi referia com una obra col·lectiva. I certament ho és, de la mateixa manera que ho és, posem per cas, la música. Sí, existeixen uns autors materials, però les obres que perduren transcendeixen la biografia concreta de les persones que les van crear i ens parlen del seu temps. En el cas de la cultura catalana, la literatura és un dels principals exponents de la nostra personalitat i de la nostra aportació a la humanitat, des de Ramon Llull a Eva Baltasar. La poesia és un dels territoris literaris més íntims i propers a la condició de refugi, de plasmació del pensament i l’emoció més essencials. Dins de la poesia catalana, Israel Clarà ocupa un lloc singular. Format en els camps de la filosofia i de la música i amb uns sòlids coneixements filològics, ha estat editor, traductor i autor d’una obra poètica amb un prestigi i una projecció creixents. Casat amb l’arquitecta i també escriptora Cristina Àlvarez, han construït un món literari propi, al marge de grups generacionals. Darrerament, Clarà ha publicat el poemari Gineceu, que duu a la coberta una creació del mateix autor, també artista visual, i que inclou, a més, un pròleg seu, on al·ludeix al kintsugi com a tècnica per adobar amb or esquerdes, i un epíleg il·luminador de Teresa Pous. El títol del llibre ens remet a l’indret reservat a les dones i, segons Clarà, vol ser: «un homenatge a les dones com a creadores i portadores de vida, fins i tot quan aquesta existència es fa impossible de materialitzar». El llibre s’estructura en set parts: Extinció, Inflorescència, Germinació, Ikebana, Zuhur, Jardí botànic i Gynaikeion, totes encapçalades per citacions bíbliques. Clarà es recolza en el seu virtuosisme formal per construir uns poemes excel·lents, majoritàriament sonets, que retraten amb lucidesa la seva experiència del món. Hi podem llegir: «Després d’un temps de flors sobre la terra / tornarà l’extinció dels paradisos, / l’era dels cels metàl·lics i els mars grisos, / l’art de l’apocalipsi i de la guerra». Hi percebem la memòria commoguda «No existia la mort a casa els avis, / no hi morien ocells, ni flors ni el vespre. / Confitura de poma, olor de nespra, / àgora on nens i adults ens fèiem savis» i ens sentim envoltats arreu dels seus referents musicals i literaris (Claudio Monteverdi, Arnold Schönberg, Thomas Mann...). Mirada crítica sobre la realitat, però alhora l’exquisida sensibilitat d’un esperit elevat, capaç de lliurar-nos versos tan bells com aquests, que ens duen a Venècia: «L’iris / de la llacuna esborra el pas dels rems. / És una flor el que engendres? Llum de ciris / que es vessa en els canals perduts i extrems. / Hi ha Tadzio mort. I, sobre l’aigua, lliris» o a la crucifixió de Jesús: «Dues dones, que li han seguit els passos, / esbossen en el rostre dolor i traços / que són estigmes en la nit d’un cos.»