Les estratègies de la natura

L’ecologia és una ciència integradora; n’he parlat altres vegades. No consisteix a sumar els coneixements d’altres ciències (geologia, zoologia, botànica, química, etc.) sinó que investiga les seves interrelacions, les dels éssers vius amb el medi que els envolta. Aquesta va ser la visió afortunada d’Ernst Haeckel, l’any 1869, una data molt tardana en relació amb altres disciplines. La primera càtedra d’ecologia de la universitat espanyola no va ser fins a l’any 1967 quan Ramon Margalef, inaugurà el primer departament. La contribució de Margalef al desenvolupament de l’ecologia és espectacular i algun dia en parlarem, quan tot just fa vint-i-dos anys de la seva mort.

La humanitat, com espècie, és un element més d’aquest escenari, sobretot quan va iniciar el seu procés d’evolució. El diferencia la seva capacitat d’intervenció, que ha augmentat exponencialment a mesura que ha avançat allò que s’anomena «civilització», fonamentada en el consum de recursos naturals de tota mena i de grans quantitats d’energia, fins ara majoritàriament fòssil. Sense aquest procés de depredació no es pot explicar on hem arribat, i qualsevol nou avenç comporta més energia (com els centres de dades necessaris per a l’intel·ligència artificial).

La petjada de la humanitat sobre el medi que ens rodeja i acull, és immensa. Vàrem aprendre a conrear i això va implicar una desforestació important; després vàrem comprovar que les aglomeracions urbanes comportaven avantatges i es va produir una ocupació creixent del territori; es van crear necessitats de comunicació: les carreteres (cada cop més amples, més llargues) i les vies de ferrocarril es van afegir a la transformació de l’espai; vàrem reduir les selves, vàrem explotar tota mena de recursos energètics, vàrem generar necessitats de consum de grans quantitats d’aigua i de generació de deixalles, vàrem explotar els recursos marins molt més enllà de la seva capacitat de regeneració.

I per si tot plegat no fos suficient, ara ens adonem que la nostra dependència energètica ha provocat un canvi climàtic del qual en comencem a patir les conseqüències: onades de calor, fenòmens meteorològics extrems, incendis d’intensitat mai coneguda, pèrdues de glaceres, increment del nivell del mar, alteració de corrents marins, modificació de la distribució d’espècies, etc. Comencem a sospitar si la nostra capacitat d’autodestrucció ja no depèn només de desfermar una guerra nuclear sinó que de mica en mica estem fent més difícil la supervivència a un ecosistema que hem estat capaços de modificar.

Una pregunta interessant de fer és si la Terra pot continuar existint sense la humanitat. La resposta és evidentment que sí; de fet, els seus més de 4.500 anys d’existència els ha viscut sense aquesta espècie transformadora com és la humanitat, que representa una petita biomassa de tota l’existent. Petits però matons, que podríem dir,

Quines són les estratègies de supervivència (resiliència que es diu ara) de la natura enfront dels riscos del medi? En té moltes però només comentaré les que considero més importants.

En primer lloc, garantir la supervivència en base a un excés de capacitat de reproducció. Fixeu-vos en alguns fruits, com una maduixa o un meló: cada llavor dels centenars que hi ha, és un projecte per un nou individu; molts animals, dits inferiors, també fan servir la mateixa estratègia. Fins i tot, una tortuga diposita molts ous a una platja confiant en l’estadística de què almenys un superi les primeres fases. A mesura que avancem als nivells filogènics sembla que aquesta capacitat es perd; els mamífers, inclòs l’home, generen pocs descendents i després d’un procés llarg de gestació. Per tant, moltes plantes i animals tenen una capacitat de garantir la continuïtat de la població molt millor que la nostra.

És la dicotomia que en ecologia es coneix com l’estratègia de la «r» (basada en la capacitat de reproducció) o de la «K» (fonamentada en organització).

En segon lloc està la seva capacitat d’adaptació al medi. La humanitat, exemple extrem de l’estratègia de la «K», té molt reduïdes les capacitats d’acomodació als canvis: molt fred o molta calor ens fa trontollar, si es produeix una gran apagada quedem atrapats dins d’ascensors o perdem el menjar de la nevera, una gran tempesta de pluges pot acabar amb la vida de centenars de persones, etc. En canvi, la natura va saber transformar l’atmosfera per l’aparició dels organismes aerobis que han triomfat i a més té espècies invasores i oportunistes, amb capacitat per ocupar espais que han deixat buits altres espècies, o desplaçar-les fins i tot. I el canvi climàtic afavoreix el desenvolupament d’aquestes espècies.

El nostre futur com espècie és incert; en canvi, la persistència de la natura, de la que potser en deixarem de formar part, està garantida.