De places i camins blanencs

Per segon any consecutiu, les festes del barri blanenc de Mas Enlaire hauran de desplaçar el gruix de les activitats artístiques, o sigui les propostes musicals (habitualment multitudinàries) a una campa relativament propera. Les obres de la plaça 11 de Setembre, que dona personalitat, esbarjo i ombra a un dels barris més emblemàtics de Blanes, segueixen sense estar acabades del tot. O potser sí? En tot cas, alguns elements controvertits fan que la inauguració de la segona fase d’una profunda remodelació que va començar fa més de dos anys es vagi demorant.

Després de Reis, van començar les obres d’una altra plaça ben coneguda, ben concorreguda, ben cèntrica: la plaça dels Dies Feiners. Ubicada al bell mig del barri antic de la vila, representa una petita cruïlla de comunicacions entre el carrer principal, el carrer Ample, el popular passeig de Dintre i els carrers i carrerons del centre. Algunes informacions, més o menys contrastades, fixaven l’acabament de les obres a finals d’estiu. Només cal acostar-se entre les tanques que protegeixen els vianants per adonar-se que el termini serà més llarg. Amb tot el que comporta per a tota la gent que s’hi mou, les nombroses activitats cíviques i culturals que habitualment acollia i la gent que s’hi guanya la vida. Sobretot en el sector restauració, però també en el popular Portal del Peix de Blanes, on els tres peixaters que venen peix fresc i de quilòmetre zero van resistint com poden la davallada de clientela que comporten les obres.

A l’altra banda del municipi, una plaça es lliura, ara per ara, d’obres i remodelacions: la de la Verge Maria, coneguda com la plaça dels Pins. Malgrat que no fa massa anys ja se li va rentar un xic la cara, sembla que en faci el doble. A l’estiu, però, és difícil copsar-ho perquè més del 80% de la seva superfície està ocupada per les terrasses dels diferents bars i restaurants que s’hi apleguen. Esdevé més una plaça virtual que no pas real.

Els camins del títol no tenen la incidència ciutadana de les places esmentades. N’hi ha uns quants a diferents zones perifèriques de la vila que condueixen a terrenys agrícoles -encara miraculosament en explotació- i a nombrosos horts i hortets on pagesos diletants, jubilats o no, dediquen un munt d’hores a conrear-los. Un sector proper al barri de Mas Cremat n’aglutina uns quants. La zona del delta de la Tordera i la seva riba esquerra uns quants més. Enumerar-los tots comportaria fer un treball de camp (mai més ben dit). Camins de terra, més o menys estrets, que són passos obligats per arribar-hi a peu o en cotxe. Camins que es degraden periòdicament i amb hiverns i primaveres plujoses com la d’enguany encara més. Qui és el responsable de tenir-ne cura? Els usuaris? L’ajuntament? Potser, en algun cas, la Diputació o l’ACA? Quan els esvorancs posen en perill els baixos dels seus vehicles els «pagesos» són els primers a fer- hi cures pal·liatives. Fins que es tornen a degradar. I així un cop i un altre. Han estat ells, els hortolans, els qui m’han demanat que em fes ressò d’aquest tema. Un tema que no propicia inauguracions ni fotografies. Al contrari, propicia imatges com la d’un dels camins que, fins fa poc, connectaven l’esmentada zona de Mas Cremat amb el sector de la Tordera i que s’ha convertit en una mena de selva intransitable, fins i tot a peu.