Feijóo necessita vots catalans

Tot i els casos de corrupció que afecten el PSOE, Alberto Núñez Feijóo no aconsegueix distanciar-se a les enquestes i en qualsevol equació necessita Vox. I això és una notícia negativa per als seus interessos, atès que perd una centralitat imprescindible per a acostar-se a una majoria tranquil·la.

Els seus barons convocaren eleccions a Extremadura, Aragó, Castella i Lleó i Andalusia per a desempallegar-se de la ultradreta i en aquest sentit fracassaren estrepitosament. Fins i tot Moreno Bonilla haurà de combregar amb allò de la «prioritat nacional». Feijóo pensava que quatre derrotes consecutives enfonsarien un PSOE, que de moment resisteix a la baixa, malgrat la greu crisi interna; però el PP no arriba a superar els resultats de la darrera carrera electoral general.

El PP pateix dos hàndicaps importants com són Euskadi i Catalunya. Fa pocs dies el líder gallec intentà convèncer els empresaris de casa nostra en un acte organitzat pel Cercle d’Economia. Però una vegada més la decepció fou majúscula, atès que no oferí cap proposta engrescadora per a la ciutadania ni en matèria territorial ni en finançament. La idea de Feijóo és el típic cafè per a tots i no diferencia una nació històrica com Catalunya d’autonomies com Múrcia, Aragó o Cantàbria. I amb un posicionament com aquest ho té complicat per a sumar vots en una Catalunya que ha superat una etapa difícil sota la presidència d’un home tranquil com Salvador Illa. El PP és una plataforma electoral sense implantació a pobles i ciutats, llevat de casos concrets de l’àrea metropolitana de Barcelona com Castelldefels o Badalona. Sense anar massa lluny, a les comarques gironines en l’àmbit local els populars pràcticament no existeixen. Només tenen un regidor a Girona i a cap capital de comarca hi són presents.

Feijóo intenta esgarrapar vots en l’espai que fa uns anys ocupava CiU, però se li ha fet tard. L’ensopegada de Junts no serà tan exagerada com pronostiquen algunes enquestes i avui és una formació bastant allunyada de les polítiques convergents. S’han radicalitzat en la qüestió independentista i juguen més a la contra que no pas a influir en la governabilitat ja sigui a les corts espanyoles o al Parlament de Catalunya. Caldrà veure què passa pròximament si es compleix la llei d’amnistia i Carles Puigdemont pot tornar a casa, perquè sense lideratge és difícil defensar una estratègia i Junts ho està patint.

Davant la possibilitat d’una moció de censura instrumental, Feijóo ha anat canviat de posicionament i fins i tot ha picat l’ullet al PNB i a Junts. Però Aitor Esteban ja li ha dit que no compti amb ells i Turull li ha proposat viatjar fins a Waterloo, la qual cosa és del tot impossible i més quan el seu lideratge està tutelat pel tàndem Aznar-Ayuso.

Qualsevol pas de Feijóo ha de ser molt estudiat, atès que el seu futur depèn de Santiago Abascal. Els seus escons seran decisius i el PP ja s’ha fet la idea que hauran de fer coalició de govern. Els populars no tenen companys de viatge i només compten amb una formació com Vox, que treballa per a limitar les competències de les autonomies. A l’Aragó el pacte conservador entre PP i Vox contempla l’eliminació de la llengua catalana a la zona de la Franja de Ponent i la veu com una amenaça a la unitat lingüística i no com una riquesa cultural. L’ofensiva institucional no ofereix dubtes i proposen eliminar pròximament l’Institut Aragonès del Català. Tanmateix, proposen reformar la Llei de Patrimoni Cultural per tal que el català no pugui ser reconegut com a llengua pròpia del territori.

Amb aquest panorama, difícilment podrà augmentar les adhesions a Catalunya i haurà de continuar desqualificant ambdós territoris a l’Espanya profunda a l’estil Moreno Bonilla en la darrera campanya andalusa i basant-se en l’agenda judicial i els atacs personals a Pedro Sánchez. Però un líder que vol arribar a la Moncloa hauria d’exhibir un full de ruta a on els electors sabessin què proposa en qüestions tan importants com les pensions, el finançament de les autonomies, la immigració o el mercat laboral. Però això avui no toca, com diria Jordi Pujol.