L’economia corre i la butxaca arriba tard

Hi ha una situació que molta gent entén sense haver estudiat economia: les coses van bé, però a casa no es nota gaire. El titular diu que l’economia creix, que l’ocupació aguanta, que la ciutat atrau activitat i que el futur és prometedor. Després un obre el rebut del lloguer, mira el preu del supermercat, calcula la hipoteca o intenta pagar una reparació del cotxe, i aquell futur tan prometedor queda una mica menys cinematogràfic. Més que futur, sembla una subscripció premium que encara no has pogut activar.

Aquesta distància entre el progrés general i la vida quotidiana té una explicació econòmica molt interessant: la pausa d’Engels. El nom pot espantar una mica, perquè sona a seminari dens, cafè fred i tres persones discutint sobre la Revolució Industrial durant massa estona. Però la idea és molt senzilla: una economia pot produir més riquesa sense que aquesta millora arribi de seguida, o amb prou força, a la majoria de butxaques.

No cal convertir-ho en una batalla ideològica. De fet, la teoria és útil precisament perquè ajuda a entendre una cosa bastant elemental: si una ciutat és més rica, més atractiva o més productiva, però els salaris avancen poc i els preus bàsics pugen molt, la gent pot sentir que viu pitjor encara que els indicadors generals semblin raonables. L’economia pot estar fent una bona cursa; la nòmina, mentrestant, va darrere amb una motxilla plena de pedres.

La pausa d’Engels neix de l’estudi de la Revolució Industrial britànica. Durant dècades, les màquines van permetre produir més, les fàbriques van créixer i el capital es va acumular. El país es feia més ric. Però els salaris reals de molts treballadors no avançaven al mateix ritme. És a dir: es produïa més, però moltes famílies no vivien gaire millor. La productivitat corria; el salari caminava. I, quan la productivitat corre i el salari camina, al final algú acaba suant. Normalment, qui paga el lloguer.

La clau és entendre la diferència entre tres idees que sovint es barregen: creixement, productivitat i poder adquisitiu. El creixement vol dir que l’economia produeix més. La productivitat vol dir que som capaços de produir més amb els mateixos recursos o en menys temps. El poder adquisitiu, en canvi, és el que realment importa quan arribes a final de mes: què pots comprar amb el teu sou.

I aquí apareix el petit drama. Petit en teoria; força gran quan el reps per domiciliació bancària. Un salari pot pujar en euros, però si el lloguer, els aliments, l’energia o la hipoteca pugen més ràpid, el salari real no millora. La nòmina sembla una mica més alegre, però la vida no surt més barata. És com canviar a una talla més gran de sabates perquè t’han dit que caminaràs millor, i descobrir que el terra s’ha mogut dos quilòmetres més enllà.

Girona serveix molt bé per entendre-ho. És una ciutat atractiva, amb universitat, hospitals, comerç, turisme, serveis professionals, qualitat urbana i una ubicació privilegiada. Tot això suma. El problema és que l’atractiu també té una cara menys amable: quan molta gent vol viure en un lloc, el cost d’entrar-hi puja. L’habitatge és el gran traductor de l’èxit urbà. I no sempre tradueix amb delicadesa.

Això no vol dir que créixer sigui dolent. Al contrari. Sense activitat econòmica, sense empreses, sense innovació i sense ocupació, no hi ha salaris bons que durin gaire. El problema no és créixer; el problema és pensar que el creixement, per si sol, sempre es convertirà automàticament en benestar. L’economia té una tendència entranyable a prometre miracles amb gràfics. La vida, en canvi, demana tiquets, rebuts i comptes força concrets.

La pausa d’Engels ens recorda que entre «l’economia va millor» i “jo visc millor” hi pot haver un retard. Aquest retard pot venir de molts llocs: salaris que triguen a adaptar-se, preus que pugen ràpid, habitatge escàs, canvis tecnològics que beneficien abans unes empreses que uns treballadors, o sectors que generen molta activitat però no sempre feines prou ben pagades.

La tecnologia afegeix una capa nova. La intel·ligència artificial, per exemple, pot ajudar empreses petites a guanyar temps, reduir errors i competir millor. Pot ser una eina magnífica. Ara bé, si els guanys de productivitat es concentren només en qui ja té més capital, més dades i més capacitat d’inversió, la millora no arriba igual a tothom. Tindríem una pausa d’Engels amb pantalles més fines, programes més ràpids i reunions una mica més curtes, que això sempre s’agraeix. Però la pregunta pràctica seria la mateixa: aquesta tecnologia fa que la gent visqui millor o només que alguns balanços quedin més lluïts?

El concepte de salari real és fonamental. El salari nominal és el que diu la nòmina. El salari real és el que aquesta nòmina permet fer. Si cobres més però pots comprar menys, el teu salari nominal ha pujat, però el teu salari real ha perdut força. Dit sense bata acadèmica: no mengem percentatges, no vivim dins del PIB i no paguem el lloguer amb notes de premsa.

Per això la pausa d’Engels és tan útil avui. No perquè ens doni una recepta política tancada, sinó perquè ens ajuda a mirar millor. Ens obliga a preguntar-nos si la riquesa que es genera es converteix en salaris, estabilitat, accés a l’habitatge, temps, oportunitats i tranquil·litat. I aquesta última paraula és important. La tranquil·litat és poc espectacular, no fa grans titulars, però és una de les formes més nobles del benestar.

Una ciutat pot tenir més turisme, més activitat, més inversió i més moviment, però si una part important de la gent que la fa funcionar no pot viure-hi amb una certa calma, alguna cosa grinyola. No és una tragèdia de manual antic; és una tensió moderna. Es veu en el jove que treballa però no pot emancipar-se, en la família que fa números abans de canviar de pis, en el professional que estima la ciutat però calcula si quedar-s’hi surt a compte.

La lliçó és clara: el progrés econòmic no s’ha de mirar només des de dalt, amb grans xifres i indicadors solemnes. També s’ha de mirar des de baix: des del rebut del lloguer, la cistella de la compra, el compte corrent, la capacitat d’estalviar i aquella sensació tan humana de poder fer plans sense que qualsevol imprevist et desmunti la setmana.

La pausa d’Engels, explicada sense fum de fàbrica ni solemnitat excessiva, diu això: una economia pot anar endavant mentre moltes vides encara esperen que el progrés truqui a la porta. I quan truqui, millor que no sigui només per portar una altra factura.

Subscriu-te per seguir llegint