Míriam Nogueras espanta el papa

Ser papa és no guanyar per a ensurts. Un va donant la mà tan tranquil -tot i que vigilant la cartera- als diputats del Congrés, quan arriba de sobte una senyora, t’agafa la mà i no te la deixa anar fins que t’ha fet saber que és catalana com Gaudí i no sé quantes incoherències més que no venen al cas, on és la Guàrdia Suïssa quan se la necessita, que aquí qualsevol es veu amb cor d’explicar-te la seva vida, faci el favor de deixar-me tranquil, senyora.

I encara va tenir sort el Sant Pare que la pobra Míriam Nogueras no sap fer dues coses alhora que, si no, també l’hauria xiulat, tal com ha ordenat als seus feligresos des de Waterloo el Vivales, qui després de creure’s Napoleó es creu ara el Papa Lluna i li discuteix al de Roma la legitimitat.

D’entrada, Lleó XIV va pensar que aquella dentadura equina sota uns ulls sortints, tot plegat sota una crinera més que flàccida, marcida, amenaçava de fotre-li queixalada. Donar-li la tabarra sobre en Gaudí també és un bon esglai, però almenys no deixa les dents marcades, qui no es consola és perquè no vol. El papa -el de Roma, no el de Waterloo- espera que l’interpel·lin sobre Trump, sobre la pederàstia a l’Església, sobre l’islamisme i fins i tot -això només a Espanya- que li preguntin de quin equip de futbol és, per al que no està preparat és perquè una senyora molt rara li foti la matraca sobre que és catalana com un tal Gaudí, com si al pontífex li importés un rave d’on és aquesta dona que li estreny la mà, que vingui d’una vegada la Guàrdia Suïssa amb les seves alabardes i tot, per Déu.

Ja dies enrere, en el vol a Espanya, un paio que també es deia català li va fotre la llauna sobre els castellers i la seva història, realment l’ofici de papa està mal pagat, el que ha d’aguantar en aquesta vida sembla més dissenyat pel diable que per Déu. En bona hora hauria acceptat aquesta feina, si hagués sabut que existien aquests pesats de catalans, s’hauria fet Testimoni de Jehovà, millor aguantar una vegada i una altra que et tanquin la porta pels nassos, que haver de tenir-te-les amb catalans. A veure si Déu li dona un cop de mà i fa que el papavió, o com es digui el papamòbil que vola, es desviï cap a qualsevol altre indret, en aquest món o en l’altre, tant li fa. Orem per això.

Subscriu-te per seguir llegint