A qui voten les masses del Papa

La desmesurada i postissa acollida a Lleó XIV, aclaparat per l’ovació del Congrés que desitjava abreujar, ha degenerat en un exercici monumental de «popewashing». No es jutja el fet, sinó l’excés. Es confirma que l’ésser humà està àvid del perdó dels pecats, especialment dels propis. Prenent distància, el New York Times ha resumit que «Un és un papa, l’altre és un ateu, tots dos s’oposen a Trump». El descregut del titular és Pedro Sánchez. El president socialista ha encomanat la rehabilitació política del Govern a «Sa Santedat», un títol divinitzador impropi que Francina Armengol hauria d’haver evitat des de la presidència del Congrés.

Lleó XIV serà sant algun dia, com 82 dels seus predecessors, cosa que garanteix la seva facultat de fer miracles. Per exemple, aconseguir que el Parlament en ple aplaudeixi el seu discurs, o que Yolanda Díaz compleixi l’etiqueta masclista de vestir de negre davant el pontífex. Tanmateix, Sánchez és un cas impossible fins i tot per als qui obren prodigis, i la inevitable politització de la visita obliga a preguntar-se a qui voten les masses que congrega el matemàtic estatunidenc. Va caldre esperar al segon dia de la visita perquè ministres tan anodins com Carlos Cuerpo fossin escridassats a Madrid, quan es dirigien a retre honors a un líder religiós. Vox ha carregat contra Càritas i executa la política antiimmigratòria que resultaria excessiva per al PP, però tots dos es beneficiaran de la «tournée» papal.

L’esquerra ha fet un altre favor a la dreta, amb el president del Senat pràcticament agenollat davant Lleó XIV, perquè tots els papes són conservadors. El programa ha ofert moments d’estupefacció com l’homilia d’Antonio Banderas, un recordatori que el carnaval forma part del cicle catòlic. Entre tanta desorientació, perquè el papa elogia les «decisions compartides» del Congrés més entossudit de la història, només sobresurt la valentia de Felip VI, en confrontar el pontífex amb els abusos sexuals del clergat en un passatge dilatat i immisericorde del seu discurs. A Armengol se li va oblidar aquest capítol, en un sermó embafador que obliga a desitjar que comenci l’«sportwashing» del Mundial.