Cuba penja d'un fil

No sabia si escriure sobre les eleccions peruanes, sobre la visita del Papa o de l’inici del Mundial. Però al final he deixat la rabiosa actualitat per tornar, quinze dies després, a fer cinc cèntims sobre la crisi de la major de les Antilles.

Com sabem, des d’inicis d’aquest any, els Estats Units va escanyant cada vegada més al règim cubà. Aquesta política de xarop de bastó ha fet un salt de qualitat a partir de la signatura, l’1 de maig, d’una ordre executiva (del president Trump) que amenaça a sancionar aquelles empreses estrangeres que facin negocis amb el conglomerat empresarial en mans de l’exèrcit cubà, que es diu Gaesa, que és qui controla l’economia del país. Des de llavors, han saltat de l’illa les poques empreses que hi feien negoci. Primer van ser les petrolieres mexicanes, després les mineres canadenques i ara els operadors de turisme espanyols, Melià i Iberostar. I no es pot dir allò de què «l’últim tanqui la llum», perquè de llum elèctrica, ja no n’hi ha.

Per acabar-ho d’arrodonir, ara el Departament del Tresor nord-americà ha començat a sancionar a dirigents polítics i entitats del règim. Entre els dirigents destaca la presència del president Miguel Díaz-Canel i el mateix fill de Fidel Castro; i pel que fa a les entitats, figuren a la llista negra –entre d’altres– el Ministeri de les Forces Armades i els Comitès de Defensa de la Revolució, que són la representació del Partit Comunista en el territori.

D’això darrer en va fer bandera en Marco Rubio a la xarxa social X, fa sis dies, amb un missatge que deia: «Durant dècades, Cuba ha estat la capital mundial del terrorisme de l’esquerra radical. El règim de l’Havana ha reclutat, entrenat i donat suport a moviments marxistes i tercermundistes violents arreu del nostre hemisferi i més enllà. Avui, estem actuant contra la xarxa que fa possibles i finança les operacions subversives i radicals de Cuba». I segueix: «L’administració Trump ja no tolera règims marxistes radicals en el nostre hemisferi que cerquin amenaçar la seguretat nacional dels Estats Units i participar en operacions per exportar la seva revolució verinosa i malvada a la resta del món».

Arribats aquí no queda clar si el que vol Washington és negociar amb el govern cubà per obtenir el màxim profit de la seva debilitat, o desmantellar-lo i trinxar-lo. Si el que vol Trump és instaurar-hi un sistema capitalista gestionat per antics jerarques del règim (com ara passa a Veneçuela) el que cal és negociar amb els que ara manen; però si el que li interessa és crear un règim titella tutelat per la comunitat de Miami, és precís acabar amb la dirigència, intervenir-hi i ocupar-la militarment.

La qüestió és que no és el mateix negociar que bombardejar. Una cosa és pactar amb els militars i una altra derrotar-los i envair l’illa. Tothom imagina que allò que agradaria als sectors de Miami és la segona opció, però també és possible que Washington es pensi dues vegades si té sentit arrasar Cuba si no té clar com es pot reconstruir posteriorment un ordre polític que els sigui d’utilitat. Crear un estat fallit o una crisi humanitària a la gran de les Antilles pot desestabilitzar el Carib, i generar un desgavell que acabi afectant a Florida. I això darrer, pot ser, no els fa gràcia, als Estats Units.

La veritat és que no sabem quin serà el desenllaç (imminent) que li espera el règim cubà, però tothom sap que penja d’un fil.

Subscriu-te per seguir llegint