Déu ha tornat a Barcelona

És una bona notícia per a Barcelona que Déu torni a ser més important que Catalunya. Que la realitat superi la ficció és sempre un bon primer pas en la correcta direcció. Una mica d’aliment espiritual no ens farà cap mal. He de felicitar l’alcalde Collboni, per com ha estat capaç de sortir dels seus prejudicis per posar la ciutat en sintonia amb el món. Sabent com és i com pensa, no li deu haver resultat fàcil i és per això que l’hi vull agrair ben especialment.

Més de fons, és curiós com els catalans ens hem curat de la malaltia independentista. La primera medicina, amarga d’empassar, va ser Ada Colau. Va ser un merescut càstig a tots els que des del centredreta havíem excitat el procés, o no vam tenir la fortalesa de frenar-lo. Ada Colau era l’escarment, l’escarni, el linxament que mereixíem, i no 4 sinó 8 anys. A canvi -perquè nosaltres, d’una manera o d’una altra, sempre guanyem- tenim aquesta joia de carrer que és Consell de Cent, i un desplegament del Bicing i dels carrils bici que afavoreixen la mobilitat i la fan molt agradable. Quan penso en tot el que vaig escriure contra totes dues coses, somric i penso que no hi ha res millor que ser de Barcelona.

La primera medicina va ser l’extrema esquerra, i ens la vam empassar, i ho vam fer a disgust, però amb la plena consciència que fèiem el que havíem de fer. La segona medicina li tocava a l’esquerra, que va tenir també la seva part de culpa amb el procés, i havia d’expiar-la, i ho ha fet amb aquest desplegament de llum i colors per rebre el Sant Pare. Sempre Déu és el principal aliat contra les tiranies, i contra el fàstic totalitari de l’independentisme, que no entén la democràcia, ni entén la llibertat. Tampoc no ens ha fallat aquesta vegada, i ha estat la punta de llança dels socialistes, que amb ell han ofegat les vergonyoses demostracions de l’Ustec i els intents de boicot dels independentistes.

El president Pujol va intentar manipular Joan Pau II però el Papa de la Llibertat era massa llest, i massa espiritual, i tenia massa experiència en la lluita contra el mal, com per caure en la teranyina nacionalista. Marta Ferrusola va plorar i va dir: «Aquest home no ens entén, aquest home no ens estima». No és exacte, Marta. Aquest home no us va estimar perquè us va entendre. Ara tu imagina’t Déu reduït als límits mentals de la senyora Ferrusola, dit sigui amb tot el respecte per a la seva memòria.

El nacionalisme català no ha tingut sort amb els Sants Pares i és una prova del vigor de l’Església. Del vigor intel·lectual, sobretot. Però el que més entretingut resulta, aquests dies, és veure la doble força que Catalunya ha utilitzat per superar la seva malaltia, i com des dels dos costats s’ha fet un esforç de generositat per assolir el propòsit.

De vegades, quan no sé què fer i no tinc ganes d’escriure, em poso vídeos al YouTube de Vicent Partal en els dies previs al circ d’octubre, i dels dies immediatament posteriors. N’hi ha un que estimo més que els altres: és una conferència en un teatre de Gràcia, entre el públic hi ha el gran pianista de l’economia catalana que és Ramon Tremosa, i Partal hi apareix amb una camisa de màniga curta i groga. És un vídeo perfecte per entendre la desfeta que ens esperava, i els mecanismes mentals que ens hi volien dur.

És important mirar enrere i veure de què ens hem lliurat, i és important recordar com ho hem fet. Potser ens torna a fer falta. És important saber que l’extrema esquerra sempre juga un primer paper seductor amb l’independentisme, i després destructor, molt destructor, tan destructor que ens destrueix a tots i hem de pagar el preu transversalment, sovint amb sang. L’independentisme sempre té la temptació esquerrosa, i aquesta és la seva sentència: si algun dia ho intenta centre-dreta, ens haurem de preocupar. Mentre la CUP o la FAI decideixin, totalment o en part, hem guanyat.

Després hi ha la incompetència, la ignorància, i aquest superestúpid sentir-se superiors d’uns independentistes que sempre que tenen una cita amb la Història demostren tot el contrari. Això ens pot irritar en algun moment de la conversa però és extremadament útil per derrotar-los, perquè no hi ha res que afebleixi tant com una falsa seguretat en un mateix construïda sobre el no-res.

Déu arriba sempre l’últim, quan la taula ja és parada i la resta de comensals l’esperen drets, només amb aigua. Però sense ell res no hauria tingut sentit i no hauríem pogut arribar fins aquí. A Catalunya hem hagut de treballar molt perquè finalment Déu hagi arribat i l’hàgim sabut rebre en condicions. El missatge volgudament anti identitari del Sant Pare ha estat educat, però no neutre. No sé si hi ha algú que ha plorat, però no tindria menys motius que Marta. Ha estat un èxit no només de l’alcalde Collboni i del president Illa, sinó del conjunt d’una societat que ha après a no fer tant el ridícul com en els darrers anys. No sé si ha estat un aprenentatge real, sòlid, que es pugui pensar que durarà en el temps; o només es tracta del cansament acumulat i del desànim per la derrota: tant hi fa, tot ens serveix. Com a mínim durant una estona.

Subscriu-te per seguir llegint