La injustícia de la justícia tardana

Que la situació en l’estat espanyol de les comunitats LGTBI+ ha millorat des del franquisme és prou evident. Posant el focus sobre l’àmbit legislatiu, podem veure en aquest un canvi significatiu del tractament de les comunitats LGTBI+. Va ser el 1954 quan el règim sortit del cop d’estat del 18 de juliol de 1936 va fer una reforma de la Llei de vagos y maleantes, que incorporava els «homosexuals» com a subjectes de «perillositat social», donat que es considerava que els seus actes ofenien la «sana moral» del país i constituïen una conducta antisocial i, per tant, calia tancar-los en camps penitenciaris, com el de Tefía a Fuerteventura. Aquesta llei va ser substituïda el 5 d’agost de 1970, durant el tardofranquisme, per l a llei sobre perillositat i rehabilitació social. Aquesta llei permetia internaments en centres psiquiàtrics o presons i multes, utilitzant-se per perseguir els elements «antisocials» entre els quals hi havia els homosexuals.

La despenalització de les persones homosexuals, portada a terme en la reforma legislativa del 26 de desembre de 1978, va ser una primera victòria del moviment d’alliberament LGTBI+. El 1979 els últims presos per homosexualitat van ser alliberats, tot i que, malgrat la modificació de la llei, les persones LGBTI+ van continuar sent criminalitzades a l’empara de la llei d’escàndol públic, que no va ser derogada fins a 1989.

La lluita del moviment LGTBI+ i l’evolució de la societat han aconseguit que actualment tinguem lleis com la 4/2023, de 28 de febrer, per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets de les persones LGTBI, que com la mateixa llei indica en el seu primer article «té per objecte garantir el dret a la igualtat de tracte i la no-discriminació per raó de l’orientació sexual, la identitat de gènere, expressió de gènere o característiques sexuals i fer efectiu el dret a la lliure autodeterminació de la identitat i expressió de gènere i garantir-ne el respecte a la diversitat en les característiques sexuals de les persones, a tots els àmbits de la vida».

Si parlem de l’àmbit català tenim la Llei 13/2025, de 29 de desembre, dels drets de les persones LGBTI i l’erradicació de l’LGBTI-fòbia. Una llei administrativa que vol garantir els drets de les persones lesbiana, gai, bisexual, trans i intersexual, així com la prevenció, atenció, reparació i erradicació de qualsevol forma de LGBTI-fòbia.

Ara, com va dir el cèlebre filòsof, polític i pensador del segle I, Sèneca, «res no s’assembla tant a la injustícia com la justícia tardana». Aquesta frase continua sent totalment vàlida.

El 13 d’agost de 2023 es va entrar una denúncia per una agressió LGTBI-fòbica a la comissaria dels mossos de Salt, una agressió amb lesions, de la qual jo vaig ser una de les víctimes. Aquest exemple em serveix per llançar una pregunta a l’aire, quina eficàcia real tenen unes lleis que suposadament han de reparar a les víctimes i aplicar una sanció punitiva a la persona agressora, si passen tres anys dels fets que s’hauran de valorar judicialment?

Un sistema judicial sense els recursos personals i tècnics per a un funcionament àgil i efectiu, perd la seva eficàcia. La funció restaurativa, essencial en qualsevol procés per delicte d’odi, queda minvada en perdre el sentit del temps. La lentitud en la justícia reforça la revictimització de la persona en haver de rememorar anys després de l’agressió els fets ocorreguts. La sensació d’impunitat davant d’una resposta que s’allarga en el temps és un element que pot fer dissuadir a les futures possibles víctimes de denunciar, en escampar-se la sensació d’inutilitat d’aquesta. També cal preguntar-se quin sentit té el càstig punitiu d’una persona que en l’actualitat pot haver modificat la seva conducta i viure una altra vida diferent de la del moment de l’agressió.

Sé que el retard en el sistema judicial és un mal que afecta tots els àmbits, però en el cas dels delictes d’odi és especialment transcendent per a la víctima.