Massa gent plora a la graderia

La guerra contra el hooliganisme en el futbol s’ha acabat, i l’han guanyada els hooligans, tret que s’escamotegi la revolta parisenca després de la final de la Champions. Sort que van guanyar. En comptes de difuminar la sobreexcitació lligada a una pilota, el deliri s’ha propagat al gruix de les classes mitjanes. Els partits són cada cop més avorrits, cosa que desvia progressivament l’atenció de les càmeres cap al públic, que ha renunciat als seus drets d’imatge en una traïció a la intimitat dels menors que hauria de ser delictiva.

En resum, massa gent plora a la graderia per l’errada d’un davanter centre, amb una passió lacrimal que no desplegarà ni tan sols per la mort de l’avi. Els nens desfets en llàgrimes s’han convertit en l’objectiu primordial de la transmissió, molt per damunt de l’insuportable centrecampisme. La criatura impel·lida a plorar a l’estadi està gairebé més corrompuda que si se li deixés un mòbil amb accés a totes les aplicacions, tot i que solen ser activitats complementàries. Es contraatacarà amb l’evocació d’haver anat al camp de la mà del pare, però en aquells temps de pedregars no s’obligava ningú a somicar desesperançat: només es tractava d’assistir a un espectacle de ficció.

El cim de la civilització consisteix a concentrar les expectatives humanes en un equip de futbol, format per individus monosil·làbics d’habilitats circenses molt restringides. El melodramatisme de la graderia aprofundeix en la consideració del futbol com l’única religió veritable, cisellada en telepredicadors responsables que els partits no siguin radiats sinó udolats, a un volum que pressuposa l’excomunió de qui es negui a participar dels esgarips. Una societat que plora massivament per un partit de futbol no mostra una sensibilitat suplementària, sinó que la malbarata miserablement. La difusió del fanatisme fins a l’últim seient de l’estadi recorda que l’experiència es valora per damunt de totes les coses i que, quan el marcador acaba amb un feble un a un, cal inventar-se les emocions. A crits, a cops, a llàgrimes.

Subscriu-te per seguir llegint