Tornar al «pueblo»

He de confessar que sempre m’han fet una mica d’enveja els amics i les amigues que, quan arriba la Setmana Santa o l’estiu, agafen el cotxe, els trastets, i se’n van al poble. O, per ser precisa: se’n van al pueblo. Perquè aquest lloc on retornen, aquest lloc d’origen dels seus pares i dels seus avis, està fora de Catalunya.

Sempre m’he mirat amb una mica de cobejança aquestes persones que conserven encara la casa de la família i que de tant en tant hi poden anar. Després, tornen carregats d’embotits i dolços, i expliquen que estaven a 42 graus a l’ombra i que a les nits era impossible dormir, però també expliquen que han retrobat a parentela i amics que només veuen allà, que han anat a la piscina municipal de quan eren nens (o, encara millor, al riu!), que al vespre han compartit cerveses i tapes a la terrassa de qualsevol bar i que després han anat a la plaça perquè hi havia el conjunt que cada any hi va per la festa major, i que han estat ballant fins que ha sortit el sol; que han repetit l’excursió de cada estiu fins a l’ermita del patró i que han dinat allà mateix de carmanyola i que després han fet la migdiada sota l’ombra dels pins mentre algú rascava una guitarra.

Expliquen que han tornat a coincidir amb aquell exnòvio, perquè el pueblo és un cop de puny i tots van allà mateix, però que, com sempre, han fet veure que no es veien; que la tia Maru està botidíssima per culpa dels problemes amb l’alcohol, que tothom sap que els té però tothom fa veure que no en sap res; que els fills dels seus cosins ja tenen moto i quasi no els han vist el pèl; que el seu amic d’infantesa ha vingut amb una nòvia nova que segur que l’any que ve ja no serà la mateixa; i que la mainada s’ho ha passat teta anant amunt i avall amb bicicleta i fent vida tot el dia al carrer.

Expliquen aquestes coses, i a mi em fan enveja, perquè tinc la sensació que, més que tornar al pueblo, fan un viatge en el temps per tornar a la infantesa. I jo, que no tinc cap pueblo, els escolto amb un cuquet rosegant-me per dins. Però el cap de setmana passat em vaig adonar que potser sí que en tinc un, de pueblo. I no és cap poble, ni està a centenars de quilòmetres, perquè està a Girona mateix: divendres, amb uns quants amics que també van créixer allà, vaig tornar a la festa major de Sant Narcís. Ens vam trobar amb altres amics i amigues de la infantesa, amb coneguts de sempre, amb persones que feia anys que no vèiem, i també amb gent amb la que hauríem preferit no coincidir, és clar (però vam fer veure que no ens vèiem). Vam sopar a la fresca, vam xerrar, vam ballar i ens vam abraçar i, quan tornava cap a casa, en passar per la Rambla, em van assaltar els records dels jocs i les baralles amb en Xavier i l’Albert a casa de la iaia, de les entremaliadures amb l’Àlex, de les estones passades amb la Glòria a la perruqueria de la seva àvia, dels divendres de catequesi, dels matins de dissabte a la coral i les tardes de Mijac, de les hores a la plaça menjant pipes i tocant la guitarra, dels estius eterns a la piscina del GEiEG. Ja ho va dir un amic molt savi: Sant Narcís és «una bateria centrifugadora d’emocions». Com qualsevol pueblo, vaja.

Subscriu-te per seguir llegint