Ser catòlic torna a estar de moda

La visita del papa Lleó XIV a Catalunya ha estat una alenada d’aire fresc per a la comunitat catòlica, sobretot per als joves, que sovint senten la seva fe qüestionada o menyspreada per una societat que creu que pot viure d’esquena a l’espiritualitat. En un context en què la falta de vocacions i l’avançada edat dels preveres tensa el model d’Església, el Papa ha receptat als joves ser «valents» i «humans» en un món ple de mentides i guerres, desafiant-los a canviar la història.

Està molt bé dir-se catòlic (moltes vegades més per herència familiar que per pròpia convicció), però l’arribada del papa ha encoratjat a milers de joves a sentir-se, potser per primera vegada, orgullosos de ser-ho. I és que a diferència d’altres confessions religioses, els joves catòlics s’han acostumat a amagar la seva fe per vergonya o pel sempre temut què diran. Com si creure en Déu hagués quedat obsolet o, pitjor encara, estigués mal vist. Els joves musulmans celebren el Ramadà amb orgull, mentre que als catòlics gairebé els fa vergonya confessar que van anar a la Missa del Gall.

Però aquests dies, el papa ha aconseguit una cosa que costa de trobar en les celebracions litúrgiques: connexió. Potser els ritus ancestrals i l’ostentació no ho posen fàcil però, moltes vegades, el que busquen les persones que entren en una església és consol i esperança. Una mà estesa que no troben en lectures que no els interpel·len ni en els grans protocols de les celebracions; necessiten un testimoni de fe al costat que els escolti i els acompanyi. Aquestes dies, el pontífex ha volgut escoltar històries que fan mal. Potser, això és el que està reclamant a crits la humanitat: que l’Església no es limiti a predicar, sinó que escolti, acompanyi i guiï els fidels per fer front als problemes que avui els sacsegen.

Subscriu-te per seguir llegint