El color de les plantes

Plantes canviants, músties, pansides, de vegades cremades, sense vida ni ufanor per culpa d’aquesta onada de calor que ens va envair molt més aviat del que hauria de ser natural. A finals del mes de maig el DdG ens informava que la ciutat de Girona havia arribat al seu màxim històric amb un registre excepcional de 3,6 graus, justament en un mes que estadísticament té més a veure amb les precipitacions que no pas amb una calor extrema més aviat associada als mesos de juliol i agost. El registre es feu amb totes les garanties tècniques i amb un mesurament situat en un punt de les Hortes de Santa Eugènia i, segons deien, va ser la més alta de tota la sèrie disponible des de 1884!

Efectivament, la zona de les hortes de Santa Eugènia pateix reiteradament una mena d’efecte hivernacle, ja sigui perquè l’aigua de la Sèquia Monar no raja com hauria de rajar o perquè alguns dels conreus no es cuiden com s’haurien de cuidar, però el cert és que segons m’informen pagesos jubilats que menen algun tros en aquell sector, enguany tornarà ser molt difícil que les tomates tinguin la ufanor i la maduresa justa per a una bona amanida! Potser és ben cert que les hortes són un punt crític però tanmateix les informacions respecte d’aquest màxim històric de temperatura reculat al 1884 em porta a reflexionar si a finals del segler XIX ja hi havia símptomes del canvi climàtic o aquest, malgrat les evidències científiques i la realitat quotidiana, no serà també cíclic en el temps i algú ens vol fer parar bojos? Més enllà, però, dels horts i les seves verdures, aquest canvi climàtic amb temperatures a l’alça (llevat d’algun petit, puntual i benvingut xàfec) es fa present en la nostra petita urbs, especialment en qüestions de neteja viària i manteniment de jardineria. Desapareixen arbres, ja sigui perquè s’han tallat davant la temença que puguin caure i fer mal a passejants o perquè s’ha decidit que eren espècies invasores i no era convenient oferir aigua a plantes forasteres. El fet és que, des d’un temps ençà, observo una certa descurança en les qüestions dels treballs de jardineria. Herbes altes i brossa escampada pel vent a Montjuïc o vegetació sense control en algunes zones de Pericot i Palau, en poden ser exemples. És perquè s’ha imposat la política de «renaturalització» que pregonen els que diuen que són entesos en aquestes coses del verd? O perquè s’ha reduït a la mínima expressió la plantilla municipal encarregada d’aitals qüestions i/o s’han externalitzat serveis que els hi pertocarien via Sant Cugat del Vallés? O tal vegada només ho veuen els meus ulls malalts?

Un dia d’aquests de calor intensa vaig decidir abandonar momentàniament el meu passeig matinal a la recerca d’ombres impossibles i vaig entrar en un excel·lent refugi climàtic com és l’edifici de la Fontana d’Or i que des de fa anys acull la seu del CaixaFórum. Allí vaig trobar-hi no només la frescor ambiental sinó també l’espai de llums tènues i l’ambient del silenci que hom reserva per a la contemplació de l’art. L’exposició actual «La botànica en l’art» ens explica a través de 53 pintures i escultures que han viatjat des del Museu del Prado fins a Girona la importància de la botànica com a element narratiu i ens endinsa en un món on les plantes llueixen colors radiants, una sensació que l’organització de la mostra intensifica i enriqueix amb alguns dispositius olfactius que permeten experimentar la contemplació de les obres des d’una perspectiva sensorial por freqüent que, a la vegada, s’acompanya de fotografies que identifiquen les espècies vegetals representades a l’exposició. Així, el visitant pot tenir un paper actiu descobrint i reflexionant el que està veient tot cercant connexions amb la realitat que ens envolta. La mostra, «un murmuri entre les fulles», com defineixen en un apartat els autors del catàleg, estarà oberta al públic fins el 23 del proper mes d’agost. Ara que l’Organització Meteorològica Mundial (OMM) ens ha avançat de l’arribada aquest estiu d’un fenomen «Niño» que ens farà suar, a la ciutat dels quatre rius tenim una bona oportunitat per aprofitar aquest «refugi climàtic» que ens porta la frescor de l’art i la tendresa de la sensibilitat, mentre ens fa oblidar la realitat que ens envolta.

Subscriu-te per seguir llegint