Deriva reaccionària de la Justícia

El català Luis Carandell, que fou un gran periodista parlamentari, celebrava en el seu llibre Las Habas Contadas (Espasa Calpe, 1997) que la RAE hagués admès el vocable «gilipollas»: «Una de las más señaladas novedades de los últimos años en lo que se refiere al idioma es que los que hablamos español podemos ya, oficialmente, llamar gilipollas a los gilipollas». Carandell, que era irònic, culte i molt divertit, afegia: «Yo no sé cómo hemos podido estar tanto tiempo sin legalizar esta palabra que es, para el lenguaje cotidiano, de primera necesidad (...) Los señores académicos pensaron sin duda al dar su venia a este término en los gilipollas que ellos conocían y que no podían ser definidos más que con esta palabra del lenguaje popular». Carandell, mort l’any 2002, es posaria les mans al cap si veiés que una jutgessa de Valladolid ha condemnat la revista satírica El Jueves per haver designat «Gilipollas de l’any 2024» a Polonia Castellanos, líder del col·lectiu ultradretà Abogados Cristianos. La publicació haurà de pagar 2.000 euros a l’entitat i uns altres 4.000 a la seva presidenta.

És un capítol més de la deriva reaccionària que ha pres un ampli sector de la judicatura espanyola. De fet, aquesta sentència forma part de les dues vares de mesurar que tenen els jutges. És delicte que una revista nomeni, humorísticament, «Gilipollas de l’any» a la presidenta d’Abogados Cristianos, però no ho és que l’agitadora Pilar Baselga es refereixi a l’esposa de Pedro Sánchez com a «Begoño», afirmi en un programa d’internet que va néixer home i la involucri en una qüestió de narcotràfic al Marroc. Com que, amb Begoña Gómez tot s’hi val, un jutjat de Madrid ha interpretat que és llibertat d’expressió. Igual que dir «etarra» a l’alcalde de Pamplona, sense haver tingut mai cap vinculació amb la banda terrorista, només pel fet de ser de Bildu, segons una sentència del Suprem.

Més greu és que un magistrat, Ruiz de Lara, es referís, a través de les xarxes socials, a Pedro Sánchez com a «psicòpata sense límits» i «colpista», i a la seva dona com a «Barbigoña». No un ciutadà qualsevol, un magistrat! Doncs, el Consell General del Poder Judicial ha arxivat tots els expedients contra Ruiz de Lara perquè considera que els missatges quedaven emparats en el seu dret a la llibertat d’expressió a títol personal. Després, els jutges tenen la pell molt fina, i s’ofenen quan algú els critica. És tant el poder que tenen, se senten tan intocables, que la presidenta del CGPJ, Isabel Perelló (deien que era progressista), es va atrevir a dir fa uns dies que no es pot qüestionar l’honestedat dels jutges. L’honestedat no es concedeix, es guanya. I de persones deshonestes n’hi ha a tots els sectors de la societat, també a la judicatura.

Des de fa un cert temps, alguns jutges s’han guanyat, com a mínim, el benefici del dubte. Les mateixes lleis tenen aplicacions molt diferents. No són casos aïllats. És un no parar amb la complicitat del Poder Judicial. Mentre el jutge Antonio Viejo ha retardat més de mig any l’autorització a l’UCO per analitzar els comptes d’Alberto González Amador, parella d’Isabel Díaz Ayuso, fa mesos que el Fiscal General ja va ser condemnat. Encara més, els casos de la dona i el germà de Pedro Sánchez es van començar a instruir més tard que es conegués el frau de González Amador. I, com volen que confiem en els jutges, si a la instructora de l’esperpèntic cas del germà de Pedro Sánchez, Beatriz Biedma, els seus companys la van premiar per dirigir el deganat de Badajoz? O que uns casos van a velocitat de vertigen (els que afecten el govern socialista) i els altres a pas de tortuga, així s’acaben aplicant dilacions que redueixen les condemnes, com passarà amb el cas Púnica, una corrupció descomunal del PP. Instruccions a dues velocitats més que sospitoses.

Espanya té un seriós problema amb una justícia desacreditada. Es troba molt lluny de seguir les quatre característiques que, segons el filòsof Sòcrates, ha de tenir un jutge: escoltar cortesament, respondre sàviament, ponderar prudentment i decidir imparcialment. No han paït ni els indults, ni, per descomptat, l’amnistia. Demanen respecte per a les seves decisions, quan són els primers que no només no respecten la separació de poders, sinó que volen condicionar el poder executiu i el legislatiu (Marchena és el líder). Van a totes, l’objectiu és Pedro Sánchez. No trigarem a veure’l imputat pel que sigui.

Subscriu-te per seguir llegint