Els bons missatges

La visita del papa Lleó XIV ha aconseguit que, durant dies, els informatius hagin obert amb missatges d’unió, d’esperança i de bondat. No és pas poca cosa. No recordo una fita semblant en els meus 53 anys de vida. El papa ha aconseguit aplegar persones de fe inqüestionable amb d’altres de creences més febles. El mèrit és que ha compartit bons missatges. Les seves paraules han connectat, més enllà de qualsevol religió, amb l’essència del que som i anhelem ser. El valor de ser bones persones, de l’empatia i la solidaritat, del respecte i la cura, de la humilitat, de l’amor, del diàleg, de la dignitat, de l’educació o del rebuig a la polarització. Ha descrit serenament el que la majoria desitja sentir i viure. He passat més hores observant el seu saber estar i escoltar que les que vaig passar veient Melrose Place en la meva joventut. Una altra fita.

La mateixa setmana en què he estat hores estirada al sofà seguint la visita papal, he tornat a veure en bucle el discurs de Marjane Satrapi el dia que va rebre el Premi Princesa d’Astúries 2024. L’artista va qüestionar la visió idealitzada de l’ésser humà: els mateixos que som capaços de tocar una simfonia de Beethoven també som capaços de torturar un semblant. I va qüestionar, també, el concepte d’educació en el sentit més formal i estès: el de qui acumula títols i doctorats. Goebbels tenia un doctorat en Filosofia i el Dr. Mengele havia fet el jurament hipocràtic, va recordar Satrapi. En el seu discurs apel·la a l’humanisme com el veritable èxit. Defensa el concepte d’una societat que protegeix i cuida els altres, i que basa la seva convivència en l’empatia. Reclama que, per sobre de l’èxit econòmic i social, l’ètica, el civisme, la compassió i la bondat han de ser la base de l’educació dels nostres fills. Marjane Satrapi era una dona laica, defensora del lliurepensament i la llibertat de credo, però l’essència del seu missatge és semblant a la del Papa. Els bons missatges no tenen fronteres ni ideologies. Simplement, són.

Fa uns dies es van entregar les notes de la PAU. Defenso la cultura de l’esforç, però no tant la de la competitivitat. Aquest any, he vist joves viure angoixats i gairebé sense vida social perquè necessiten una nota estratosfèrica per entrar a la carrera que anhelen. Els qui opten per l’ensenyament públic compten cada ponderació com si els hi anés la vida. El seu èxit o el seu fracàs vital es mesura en funció d’un accés. Algunes mares s’han convertit en coaches i, igual que visiten un pis per llogar, han fet una ruta per universitats espanyoles. Som en plena època de fitxatges i els nostres joves s’enfronten –massa de pressa, al meu entendre– a dinàmiques adultes de victòries i derrotes.

A ells els queda poc espai per reflexionar sobre el que realment volen per al seu futur. Per fer un voluntariat real –i no el que es fa per exigències de màrqueting d’una universitat privada– i obrir els ulls a les necessitats socials. Per prendre’s un temps i escoltar-se a si mateixos. S’acaba una època i ja són a la pista de sortida d’una altra. Potser m’equivoco, però no em sembla un bon missatge vital.

Subscriu-te per seguir llegint