De concursos i adjudicacions

Cada cop imprimim menys, però estem més enterrats per paperassa burocràtica virtual que mai. Dos equipaments culturals públics de primera divisió, el cine Truffaut i la Mirona de Salt, s’han vist desestabilitzats pels suposats concursos públics que, precisament, haurien de garantir una gestió transparent. La sala de concerts sembla que evitarà el tancament demà al ple gràcies al vot de la CUP per allargar la concessió un any als actuals gestors mentre es licita la nova adjudicació. El Truffaut... continua embolicat i pendent de si el Col.lectiu torna les claus a l’Ajuntament i s’abaixa la persiana durant mesos mentre es resol el seu recurs.

La gent es perd entre tanta transparència. Entre decrets llei, textos refosos, informes jurídics i consideracions dels secretaris no sé jo si més que garantir la lliure concurrència el que s’aconsegueix és limitar encara més les possibilitats de tothom. A risc, a més, que en aquestes determinades adjudicacions d’equipaments culturals no hi hagi la manera de posar en valor els mèrits o l’aposta política per la oroximitat, perquè no seria el mateix La Mirona programada per gent d’aquí que per uns senyors, posem pel cas, de Valladolid, a qui la música en català, un dels valors que s’hi vol promoure, els importés un rave i només ho veiessin com una quota. No tots els contractes públics haurien de ser igual, no costa tant d’entendre.

Després passa que la gent no entén res, per molta legalitat freda i asèptica que s’apliqui. Fem també un concurs per programar les barraques, per exemple, i que s’hi presenti qui vulgui. I, sobretot, després que la Mesa triï l’opció més barata i si pot ser, la més llunyana. Si tot s’ha de fer així, el criteri polític on queda?