Els contrastos del Mundial

A Mèxic, una ciutat perduda no és una ruïna arqueològica. És el nom popular que reben els barris de barraques que creixen als marges de les grans urbs. Aquests dies han circulat imatges de murs, lones i tanques instal·lats a prop d’alguns estadis. No per combatre la pobresa, sinó per ocultar-la. El problema no era que existís, sinó que pogués aparèixer a l’enquadrament.

Em va semblar una imatge perfecta del Mundial. Mentre milers d’aficionats arriben per celebrar la gran festa del futbol, la realitat (aquella realitat, que és tragèdia) queda fora del camp. Darrere d’una lona.

A aquesta neteja visual s’hi afegeix una altra contradicció. Mentre es parla de trobada global, continuen les deportacions i les polítiques de control migratori a la frontera entre els Estats Units i Mèxic. D’una banda, la narrativa de l’obertura. De l’altra, la pràctica de l’exclusió.

Crònica repetida. Els Mundials tenen una capacitat extraordinària per travessar la història sense aturar-se gaire en les seves contradiccions. L’exemple inevitable és l’Argentina 78. Mentre els estadis rugien i el planeta seguia els partits, la dictadura feia desaparèixer persones. Tanmateix, el torneig va continuar endavant.

El Mundial avança com una maquinària econòmica imparable. Es presenta com l’esdeveniment esportiu més gran del planeta, que ho és, però també com un dels negocis més rendibles del sistema global contemporani. La FIFA projecta ingressos multimilionaris, impulsats pels drets televisius i els patrocinis.

Tot plegat produeix una forma d’estranyament moral. Una mena de dimensió paral·lela. Ens descobrim capaços de patir per un penal fallat mentre tragèdies molt més grans continuen desenvolupant-se fora de pla. I a mi què m’expliques?, es podria objectar. En realitat, res de nou sota el sol. El cert és que el Mundial funciona com un focus: no crea les tragèdies del món, però n’il·lumina els contrastos amb una claredat difícil d’ignorar.

Malgrat tot, continuo quedant-me amb el Mundial. També és cert que, durant unes setmanes, milions de persones accepten participar en una ficció col·lectiva d’emocions reals. El gol a l’últim minut. L’espera. La derrota. L’abraçada amb desconeguts en un bar d’una ciutat qualsevol.

Potser el Mundial és fascinant perquè no resol cap de les contradiccions que l’envolten. Però hi persisteix alguna cosa profundament humana: la necessitat de compartir una història comuna, encara que duri només noranta minuts. O el que duri l’esdeveniment. Això continua sent extraordinari.