Els rituals catòlics

La visita del Papa Lleó XVI va acabar divendres amb un anecdòtic ensurt. Feia temps que no veia a una companyia sotmesa a una publicitat reputacional tan negativa com la que ha sofert Iberia. Les imatges del romà pontífex pujant i baixant de l’avió avariat seran molt humanes però terribles per a l’aerolínia, que dos dies abans havia aconseguit tot un èxit asseient el Sant Pare a la cabina de tripulants. Però això no treu que els 21 actes d’aquests dies hagin estat un èxit indiscutible del papa reforçant el seu lideratge i popularitat. També li ha anat molt bé a TVE i TV3 que els han retransmès amb dades pròpies d’un gran esdeveniment futbolístic: partit, pròrroga i penals.

No m’esperava que tingués aquesta acollida i ressò. El que hem vist i sabut d’ell en el seu primer any ja apuntava una personalitat contemporània, de persona seriosa, gestora i a l’hora missionera i compromesa, entenedora del seu temps i també de la mil·lenària història de la institució. Aquests dies ha dit i fet coses que alternativament agradaven o desagradaven a uns i altres. Però tothom l’ha aplaudit, incloent els set minuts al Congrés dels Diputats. Agafant coses dels seus dos antecessors és capaç de mantenir un discurs compromès (pobres, immigració, guerres...) i alhora rescatar la força dels rituals catòlics.

Aquest aspecte no és menor. De petit vaig ser escolà a l’església dels Claretians. Per edat vaig viure els anys en els que anar a missa i vermut els diumenges era la rutina de la gran majoria de les famílies. La processó de la Setmana Santa gironina era un gran esdeveniment que s’allargava moltes hores. La qüestió religiosa s’imposava a la social. Música lleugera prohibida a bars i ràdios. La gent anava a visitar els monuments i passos a les esglésies de la ciutat. Per Corpus, les catifes de flors a molts carrers. Tinc records divertits d’alguns oficis de la setmana santa en què fèiem amb el mossèn i l’altra escolà bolos a altres llocs com els convents de les Adoratrius o les Carmelites. Com que estaven ben remunerades, propina i mona, calia accelerar el ritme per arribar puntualment a totes les celebracions.

Potser trobaria a la meva faceta d’escolà algun antecedent del meu interès per l’escenificació de les coses. De fet porto 35 anys dedicat al món de la televisió, sempre des de darrera. L’escolà era un protagonista secundari, però tenia un paper rellevant, una mica com un regidor al plató, el que marcava el ritme introduint les següents passes tant als assistents com a l’oficiant. Els rituals dels actes i cerimònies vistos en aquest viatge, litúrgies i protocols fa uns anys considerats excessius, sembla que han estat acceptats . Tornant a les experiències pròpies, recordar que en només un parell d’anys, tot el que abans he comentat, canviava. Principis dels setanta. Desapareixia el catolicisme oficial i es qüestionava la continuïtat de tradicions, usos i costums incloent la processó, la festivitat laboral del dia de Corpus, les litúrgies i protocols que es consideraven excessius o les restriccions de les activitats comercials o recreatives.

La repercussió de la celebració de la missa i processó de Corpus a Madrid amb més d’un milió d’assistents i de la solemnitat de la missa i posterior inauguració i espectacle visual a la Sagrada Família estan en aquesta actual força dels rituals catòlics que volen donar una imatge de transcendència i continuïtat. La posada es escena, excepcional. Altra cosa és com va la fe de la gent, cadascú sap lo seu. O les posicions doctrinals conservadores de l’església o les progressistes en matèria social i de drets. Veurem què en queda de tot plegat.

Acabaré amb dues anècdotes. Treballant a TVE vaig acompanyar al corresponsal de la cadena a triar el balcó des d’on hauríem de retransmetre els actes posteriors a la mort de Joan Pau II. Malgrat que la defunció era imminent, el Sant Pare encara era viu. Vaig comentar al monsenyor amb el que visitàvem els balcons disponibles que potser la situació li era una mica incomoda. «Ah, què va, no es preocupi -em va contestar-, nosaltres treballem per a l’eternitat». L’altra és de l’època d’escolà. Un cop a l’any es passava el «raspall» o platet entre els feligresos per ajudar a finançar les obres de la Sagrada Família, llavors amb una economia empobrida abans que els turistes la convertissin en un dels negocis més rics i rendibles de Barcelona. Aquell dia, a la fulla parroquial del dia s’informava dels comptes i del temps, dos segles, pendents per acabar-la. I també amb una frase de Gaudí que no deixa de ser irònica: «El meu amo, Déu, no te pressa».