El malentès

La por no sol presentar-se de cop: negocia. Truca amb l’educació d’un venedor a porta freda i espera que algú, des de dins, li doni permís per entrar. De vegades ni tan sols cal obrir-li: n’hi ha prou d’acostar-se una mica a l’espiell.

Tot comença amb un malentès. Un soroll a la nit, una frase ambigua, un batec que s’avança. La realitat, que en si mateixa és neutra, demana traducció. I la ment tradueix. Si l’encerta, la por es dissol com un error corregit. Si exagera, la por agafa volum. Encara no és perill: és possibilitat. Però les possibilitats, quan es miren de prop, tenen el mal costum de semblar certeses.

Després hi intervé la raó, que no és una facultat estable, sinó una veu fatigable. Mira de posar ordre: «No és res», «ja t’ha passat altres vegades», «espera». Durant un temps funciona. Però la por té paciència. Repeteix el seu argument amb lleugeres variacions, com fan els bons venedors de plaques solars o de la salvació eterna. I arriba un moment en què la raó, cansada de contradir-la, comença a regatejar-hi. Ja no diu «no és res», sinó «potser sí». Aquest «potser» és la primera esquerda.

Aleshores hi intervé el cos. El cor s’accelera, la respiració s’escurça, els músculs es tensen. L’organisme, que no distingeix gaire bé entre un perill real i un d’imaginat, es prepara per fugir o per lluitar. Però no hi ha res de què fugir ni res contra què lluitar. De manera que el cos queda suspès en una alerta sense objecte. I aquesta alerta es torna inquietant. La ment l’observa i, en comptes de tranquil·litzar-se, se n’espanta. «Alguna cosa va malament», conclou. I així es tanca el cercle: el cos espanta la ment i la ment espanta el cos.

El pànic apareix quan aquest circuit deixa de tenir sortida. Ja no és por d’alguna cosa exterior, sinó por de la mateixa por. Una forma de vertigen íntim. La sensació que un ha perdut el comandament de si mateix, que hi ha un inquilí dins de casa. Potser per això el pànic s’assembla a una creença. Com tota creença, no necessita proves: en té prou d’imposar-se. La por diu: «Podria passar alguna cosa». El pànic corregeix: «Ja està passant».

I, tanmateix, si un recula pel camí -si desfà, pas a pas, les concessions- descobreix que tot va començar amb una interpretació. Amb una frase mal traduïda de la realitat. Com si el món hagués dit una cosa i nosaltres, per error, n’haguéssim entès una altra.