El plàstic i la seva anàlisi de cicle de vida

L’anàlisi de cicle de vida (Life Cycle Assessement) és un mètode científic i normalitzat (normes ISO 14.040 i 14.044) que serveix per mesurar l’impacte ambiental d’un producte, servei o procés des que neix fins que mor, conegut popularment com a anàlisi des «del bressol a la tomba» (cradle to grave).

El càlcul de l’impacte global suma totes les etapes de la vida. Comença en l’extracció de matèries primeres (talar arbres, extreure petroli, mineria...), continua amb la fabricació i processament (energia, aigua, productes químics...), la distribució i transport (CO2₂ emès per vaixells, camions, avions des de la fàbrica al punt de venda), i l’impacte que genera el consumidor durant l’ús (electricitat de la rentadora, la benzina del cotxe...); finalment hi ha la fi de la vida, la gestió dels residus, què passa quan es llença? Aquest impacte varia molt si el producte s’incinera, va a un abocador, es recicla o es reutilitza.

El consultor ambiental segueix estrictament quatre passos. El primer és la definició de l’objectiu i l’abast: per què es fa l’estudi i es defineixen els límits p. ex. l’impacte d’un bric de llet des de la granja fins que el consumidor el llença, mesurat per cada litre de llet. El segon és la recollida de dades, amb una llista gran de tot el que entra i surt del sistema (kg de plàstic, litres d’aigua, electricitat, emissions de CO2, abocaments químics a l’aigua, residus sòlids). El tercer és l’avaluació de l’impacte, on es tradueixen les dades de l’inventari en problemes ambientals reals amb un programari especialitat (per exemple es sap que 1 kg de metà emet 28 kg de CO2). Es calculen indicadors com la petjada de carboni, la pluja àcida, l’excés de nutrients que asfixien els ecosistemes aquàtics, l’ego toxicitat i la toxicitat humana. Finalment, hi ha la interpretació on es veuen els punts crítics: és a la fàbrica on es contamina, o durant el transport? Aquesta informació serveix perquè les empreses puguin redissenyar el producte (ecodisseny) per fer-lo més sostenible i evitar el greenwashing.

El plàstic és el quart problema mundial després del canvi climàtic, de la pèrdua d’ecosistemes i de la contaminació de l’aire, amb una estimació del cost ambiental i sanitari de 3,7 bilions de dòlars, el 3,1% del PIB mundial. L’explicació a aquesta incidència es troba en el fet que el seu desenvolupament no es veu frenat per l’anàlisi de cicle de vida (LCA). Durant anys aquesta anàlisi només ha mesurat la toxicitat dels additius químics que puguin deixar anar, ignorant el dany mecànic i físic. Tot just ara la comunitat científica està creant noves categories d’impacte que abans no existien.

El primer canvi és en l’impacte. El dels microplàstics (la ingesta que afecta la biodiversitat o col·lapsa el sistema digestiu de la fauna), l’atrapament (en les xarxes o anelles de plàstic que maten animals per asfíxia o immobilitat), i el factor de persistència, on el plàstic fragmentat infinitament en micro i nano plàstics transportats pel vent i l’aigua, esdevenen un contaminant greu.

Un segon lloc on s’està modificant el criteri és en l’abast, car fins ara s’assumia que el 100% del residu anava a reciclar, a incinerar o a abocador controlat. Ara s’obliga a incloure en l’abast el concepte de fuga del plàstic, el percentatge que escaparà inevitablement al sistema de gestió de residus a causa d’una neteja pública deficient o d’un mal comportament humà, acabant en rius i oceans.

Finalment, un altre canvi de criteri és en la interpretació. Si durant anys molts estudis LCA deien que el plàstic era millor que el vidre o el cartó perquè és molt lleuger, requereix menys combustible per transportar-lo i necessita menys energia en fabricar-se, ara canvia la interpretació perquè crea un conflicte de prioritats: és millor un material amb menys CO2 o un que no destruirà ecosistemes durant segles (vidre/cartó)? Organismes internacionals i grups de recerca (Mar/LCA) treballen per tancar aquests buits metodològics i la UE ja ha dit que el 2030 els plàstics multicomponents s’han de poder separar en cada component.

Posem exemples. Comparem un bric de llet respecte d’una ampolla de vidre retornable. Fins ara l’anàlisi diu que el bric guanya si la distància de transport és més gran de 100-200 km (petjada carboni 80-120 g CO2eq). Però si considerem el polietilè del bric i el seu risc de fragmentació en microplàstics en cas que la gestió falli, el vidre és 100% inert a la natura. Si l’ampolla és de distribució local (km 0), el vidre retornable (40-60 g CO2eq) destrossa tots els indicadors ambientals moderns.

Segon exemple. Comparem un paquet de 24 rotlles de paper higiènic envasat en plàstic o en cartó. El cartó té impacte en l’ús d’aigua i energia en la fabricació, el plàstic en l’extracció del petroli. El fil que envolta els rotlles és molt fi i lleuger i la capsa de cartó ha de ser gruixuda i pesa molt més. Fins avui una LCA del plàstic pot guanyar perquè requereix menys quantitat de matèria primera i genera menys emissions d’energia. Però el film és un dels materials amb menys taxa de reciclatge real del món i és el que vola més fàcilment als abocadors, acabant als oceans. El cartó és biodegradable en mesos i es recicla al 80% enfront del plàstic que té una degradació entre 100 i 500 anys. En aquest cas LCA clàssic compta 35 g CO2eq al plàstic i 120 al cartó. Però amb el nou LCA la capsa de cartó computa 120 i el plàstic 800 per la degradació d’ecosistemes i la toxicitat humana.

En un altre article mirarem els plàstics en el món de l’alimentació, el vertader cavall de Troia del plàstic en la cadena de productes.