Del manual del «medrar» a l’elogi del quietisme

És sabut que ja estem en campanya electoral de cara a les eleccions municipals del 2027, a un any per tant, tot i que de fet fa temps que quasi tots els partits estan escalfant motors. És sabut també que cada vegada hi ha més desafecció política per com funcionen tots els vessants de la representació política, la gestió, el compliment dels programes electorals, la poca credibilitat política i d’ètica política que es traspua. Això, en teoria, en l’àmbit local és més difús, i en funció del nombre d’habitants d’una localitat, pot quedar més esmorteït, o no, doncs la major proximitat permet avaluar, observar o comprovar de forma més directa la correlació entre teoria i pràctica, el que es diu i el que es fa, el màrqueting polític o electoral que hi ha a quasi cada iniciativa, despesa, inversió o acord de govern.

Són tants anys de desafecció, descrèdit, abstencionisme, etc., producte de les corrupteles quotidianes (sense arribar a corrupció il·legal), la distància entre governants i ciutadania, l’enorme burocràcia que molt sovint es posa com a barrera i que ens trobem legislatura rere legislatura, que la inèrcia que ve de lluny cada any que passa és més pesada hipotecant, menystenint, retardant o ignorant moltes urgències, iniciatives i necessitats socials que queden ajornades. Fruit de tot això, és «lògic» que la política, professionalment entesa com a modus vivendi, no com a compromís per la transformació social, estigui cada vegada més present entre nosaltres. Aquesta seria la raó per la qual la demoscòpia particular d’un antic director (que ho va ser més de 30 anys) d’una escola de formació política i managerial d’un partit polític, avui governant forces institucions, deia fa poc a la seva xarxa social que no se sorprenia gens del que està passant amb la corrupció, atès que per la seva experiència professional i política també, estimava en un 10% els «militants» o persones que s’acosten a la política per «medrar», enriquir-se, escalar, com a trampolí per altres activitats, etc.; en un 80% els que s’hi acosten com a simple o millor modus vivendi que el que tenien abans, alguns amb currículums tan pobres, que no tenen sortida a l’empresa privada, i finalment en un 10% els que realment hi estan per compromís, convicció i per treballar i lluitar per una causa, i per tant amb una autèntica fonamentació política i ideològica. Coneixent com conec aquest exdirector que avui continua fent formació política en l’àmbit privat, i per la meva experiència professional també, comparteixo aquesta dada demoscòpica per subjectiva que sigui. Fins a quin a punt estem arribant a un punt de no retorn, que a no pocs ajuntaments es comença a evidenciar (és més difícil copsar-ho a Diputacions i Generalitat), que algunes normatives, requisits, personal contractat, funcionari o polític de torn, més que ajudar i facilitar a què hi hagi més transparència, agilitat, facilitats, informació i en fi, tot el que necessita un ciutadà amb drets i deures amb la seva administració en tant que paga impostos, es converteix en una major barrera, més distància, més requisits i condicionants per tal d’esgotar la paciència i/o impedir l’accés a tal informe, gestió, tramitació, ajuda o subvenció, que en cas de fer-se realitat, simplement representarà feina pel servei, quan justament això és el que s’espera d’un servei públic. Òbviament aquesta casuística no es dona, i desapareix per art de màgia quan una iniciativa, petició, encàrrec o projecte pot tenir impacte mediàtic per al càrrec, servei, institució o partit que hi ha al darrere, on llavors amb rapidesa inaudita i publicitat institucional es dona sortida al que sigui cercant rendiment polític o electoral.

Tot això ve a col·lació perquè fa poc m’ha caigut a les mans un altre post ben diferent, d’un exmilitant d’esquerres, que fa anys es va retirar de la política segurament per no trobar el «seu lloc» (òbviament em refereixo a tenir un càrrec o possibilitats de «medrar») i ara sembla vol tornar a intentar-ho. Com que justament ara tots els partits estan preparant les llistes de candidats, nous candidats (per donar un aire més «renovat»), és un moment molt oportú per postular-te. Com es postula aquest senyor i quina resposta ha tingut de tres partits diferents, és el més interessant (diferents, però iguals, em refereixo als d’extrem centre, que poden gesticular molt, però fan el mateix), o sigui l’establishment que «remena les cireres».

Doncs es postula argumentant amb un llenguatge «friendly» (amigable, assertiu, empàtic, amb un punt adulador), que la feina d’un polític local és molt dura, difícil, que hi ha molts impediments, molta burocràcia, que s’ha de tenir molta paciència, que el que no es pugui fer aquesta legislatura ja es farà a la següent, que s’ha de respectar el ritme administratiu...

Tot amb un to molt empàtic, neutral, asèptic, sense cap mena de crítica social ni política, cap esment ni de passada a unes conviccions ideològiques o objectius polítics, cap esment a la creixent desigualtat social que hi ha a la localitat on viu (de les més altes de Catalunya), res que pugui molestar als diferents partits, funcionaris, secretari o interventor. Òbviament, això és música a les orelles d’aquests partits, on tres referents diferents d’aquests l’han felicitat efusivament i de la forma més entusiasta.

És tan descarada la posada en escena, que molt probablement aquest senyor anirà en alguna llista d’algun d’aquests partits a les pròximes eleccions, quin, és el de menys, ja que el més important és la «gestió». Un premi a l’elogi del quietisme.