Simetries invisibles

Un dia surts de casa cinc minuts més tard del que és habitual i, de sobte, tot sembla desplaçat, com si un dijous, en despertar-te, els mobles haguessin canviat de lloc. El carrer ja no encaixa del tot amb el teu estat d’ànim, ni l’aire amb la teva respiració. Immanuel Kant sortia a passejar sempre a la mateixa hora pels carrers de Königsberg. Imaginin-se’l ajustant-se l’abric amb una precisió quirúrgica, tancant la porta de casa amb el mateix gest d’ahir i de demà, com si en aquell gest s’hi jugués alguna cosa més que la simple sortida a l’exterior. Es diu que els veïns i els comerciants de la zona on vivia posaven els rellotges en hora en veure’l passar.

La rutina, quan s’exerceix amb aquesta obstinació, constitueix una forma de resistència. Una manera d’oposar-se al desordre natural de les coses. La monotonia és una declaració de principis. Cada gest idèntic a l’anterior és una victòria mínima contra la tendència universal a la dispersió. N’hi ha prou amb un petit descuit perquè tot s’esquerdi. Imagino Kant sortint un minut més tard. Només un minut. No deu, no mitja hora: un minut amb prou feines perceptible. I, tanmateix, en aquell retard microscòpic, el món sencer es desajusta. El forner mira el rellotge i dubta. El fruiter també. El temps mateix, desconcertat, vacil·la un instant abans de continuar avançant. Hi ha en tot això alguna cosa inquietant: potser no era Kant qui s’ajustava al món, sinó el món qui s’ajustava a Kant. Potser el seu passeig no era un mer hàbit, sinó un eix al voltant del qual s’articulava la realitat. La gent que es creu lliure perquè arriba tard a una cita o perquè canvia de ruta sense cap motiu no fa sinó col·laborar, sense saber-ho, amb l’entropia.

Quan algun dia surto una mica més tard de casa per fer el meu passeig matinal, m’ataca la impressió d’estar contribuint a una catàstrofe silenciosa, a un desastre invisible. No cau cap edifici al meu pas, no es trenca el vidre de cap finestra, però alguna simetria invisible, alguna concordança secreta, es perden per sempre. I ja no hi ha manera de tornar a col·locar del tot bé aquell moble que algú, potser jo mateix, va deixar fora de lloc abans d’anar-se’n al llit.

Subscriu-te per seguir llegint