La nit del foc del solstici

El 23 de juny és la nit de Sant Joan i com el dia de Nadal fou un recurs de l’Església catòlica per esborrar i neutralitzar la commemoració pagana consuetudinària, arrapada sentimentalment al poble descregut: festes de reconeixement i de respecte a la mare naturalesa; una se celebrava en el dia del solstici d’estiu, el 24 de juny, l’altra, el 25 de desembre, en el solstici d’hivern, malgrat l’intent d’esborrar de la vida social els costums gentils, els canvis estacionals van sobreviure i es recuperaren els aquelarres, que d’estranquis s’havien mantingut encesos en el País Basc.

Els aquelarres són reminiscències de ritus pagans, que se celebraven clandestinament per culpa de les prohibicions religioses imperants. A l’Antiga Grècia dones despullades i èbries pujaven a dalt dels turons i celebraven rituals i balls al marge dels homes. No es tractava de bruixes sinó de dones que adoraven el déu Dionís. Les bruixes van ser un invent de la Inquisició per cremar a les dones pensadores.

L’ésser humà en el plistocè recollia el foc en les laves que vomitaven els cràters o en l’arbre abrandat per un llamp. Després, en el neolític, va aprendre a fer-ne, es feren més confortables les cavernes, com a refugi natural contra la inclemència del temps i l’amenaça constant dels animals. Igualment, representà que els pobles avancessin en les terres ignotes del fred, impossibles de viure-hi sense la calor que ens regala la flama, ensems permeté fer més manejable la natura atès que s’adonaren que amb la combustió podien fer instruments de ferro per a la guerra i per millorar la vida domèstica.

La mà humana, com l’eina fonamental del cos per obrar, va saber treure el foc amagat en el tronc i en la pedra, les fregaven amb força i sortien espurnes que es clavaven en la fullaraca o en els excrements secs. Les llavors del foc van ocasionar enfrontaments entre els clans perquè tots volien posseir-les. El foc fou emprat per endurar el temps gèlid dels freds hiemals lúgubres, interminables, i convertia l’aliment dur en menjar comestible si era tractat directament a les brases o bullit amb aigua. El pas del cru al cuit en l’assaig de l’antropòleg Claude Lévi-Strauss marca el punt clau en què l’ésser humà deixa enrere la puresa biològica per adoptar un comportament cultural i social.

No havien d’anar a buscar el foc, ara sabien crear-lo i controlar-lo. Era màgic, perquè arribaren a la conclusió que el foc, un germen igni, estava amagat dins les pedres i havien après a deixar que sortís, que es manifestés amb tota la seva esplendor. El gra de foc s’encenia, fructificava. La creació del foc, el descobriment, fou fonamental en el progrés, com ho seria la roda.

La cultura del foc va representar el pas gegantí per la humanitat, el pas del cru al cuit, i la primera revolució industrial la invenció dels forns i de les fargues. Aquestes «arts del foc» assoliren una importància primordial amb l’aparició de la metal·lúrgia, és a dir, el conjunt d’operacions de transformació per a l’obtenció de metalls a partir de minerals.

Es tracta d’un salt qualitatiu en les tècniques del foc perquè tenien uns coneixements empírics molt profunds sobre els mecanismes de combustió, que els permetien desenvolupar processos tècnics complexos a altes temperatures.

D’ençà que vivim en una caseta en el Baix Empordà gaudim de llar i molta llenya per cremar; a vegades no sé si jugo amb el foc o és el foc que juga amb mi. A més del plaer immens de les flames guspirejants, de contemplar com s’enfilen les llengües, que parlen en idiomes arcaics, coem la carn que esdevé més saborosa.

En molts domicilis es veuen llars de foc; tanmateix, tenen una funció decorativa o una preuada reminiscència arquitectònica. Queda bonic al menjador, no obstant la llenya és cara, embruta i porta feina. Alguns l’encenen en comptades ocasions. La llar abans, en les cases, era la cuina d’estiu i d’hivern, fes calor o fred.

Havia sojornat en masos i de la xemeneia baixava una cadena acabada en un ganxo, on es penjava una perola plena de teca per als porcs; la mestressa després hi posava una cassola on anava fent xup-xup l’escudella. En moltes llars es menjava, asseguts a l’escó, primer la carn d’olla i s’anava coent la sopa, que se servia en acabat; en algun mas per refredar-la hi tiraven un raig de vi.

El foc m’aviva records d’infància, de quan era un nen petit que tornava a casa amb els dits balbs i m’hi escalfava. També evoco els capvespres que ajudava a fer escalivades i observava com en el caliu es coïen els pebrots, i les cebes i les albergínies s’estovaven. Per esmorzar escalfava la llet amb un pot metàl·lic i em feia una torrada que untava amb mantega.

Les espurnes del foc són tingudes en la mitologia catalana com a genis menuts, demiürgs casolans d’una activitat neguitosa i compulsiva. Són imaginats com esperits incandescents, animetes lluents, emanacions capaces d’encendre una foguera a la més lleugera alenada de vent. Endevinalla de les espurnes: «Piquen i no tenen bec, volen i no tenen ales».

Subscriu-te per seguir llegint