Quan els mestres i els metges diuen prou

Aquest dissabte no he anat a Barcelona a fer turisme ni a passejar pel Passeig de Gràcia. Hi he anat perquè volia veure de prop una protesta que ens hauria de preocupar a tots. Mestres i sanitaris al carrer. Dos col·lectius imprescindibles que fa massa temps que suporten promeses, retallades encobertes i manca de recursos.

Quan els que eduquen els nostres fills i els que cuiden la nostra salut han de sortir al carrer per reclamar dignitat, alguna cosa no funciona. I quan això passa, el problema no és seu; és de tot el país.

Mentre observava la manifestació pensava que moltes vegades els governs s’entretenen en debats secundaris mentre els fonaments que sostenen la nostra societat es van debilitant. Perquè un país no es construeix només amb discursos, titulars o grans projectes. Un país es construeix amb una educació de qualitat i amb una sanitat pública eficient i accessible.

Els mestres formen les futures generacions. D’ells depèn bona part del futur del nostre país. Malgrat això, cada vegada sentim més queixes sobre la manca de recursos, l’excés de burocràcia i la dificultat creixent per exercir la seva tasca en condicions.

La situació dels professionals sanitaris tampoc és millor. Llistes d’espera, falta de personal, saturació dels serveis i una pressió constant que acaba repercutint tant en els treballadors com en els pacients.

El més preocupant és que aquest deteriorament no arriba de cop. Ho fa lentament. Una retallada aquí, una inversió ajornada allà, una plaça que no es cobreix, un servei que es va degradant. I quan ens n’adonem, allò que havia de ser excepcional s’ha convertit en normal.

Mentrestant, sovint sí que apareixen recursos per a despeses discutibles, estructures innecessàries o errors de gestió que acaben pagant els ciutadans. És legítim preguntar-se si les prioritats dels nostres governants coincideixen amb les necessitats reals de la societat.

No escric aquestes línies per defensar cap sigla política ni sindical. Les escric perquè crec sincerament que un país que no cuida els seus mestres està hipotecant el seu futur. I un país que no cuida els seus sanitaris està posant en risc el seu present.

Avui, al Passeig de Gràcia, he vist pancartes, reivindicacions i consignes. Però sobretot hi he vist persones reclamant una cosa tan senzilla com poder fer bé la seva feina. Potser ha arribat l’hora d’escoltar-les. Perquè quan els mestres i els metges diuen prou, el que està parlant és el país.

Subscriu-te per seguir llegint