Vaticini

A les pel·lícules, i cada cop més també a les sèries, s’empra allò tan típic d’anunciar una estrena amb el reclam «dels creadors de...». No és cap garantia de res, perquè un creador mai és una ciència exacta i la crida sovint es presta a equívoc, ja que el producte no és necessàriament vinculant a res que el seu autor hagi fet abans. Però sí que crea una determinada actitud davant el producte i, el més important, dona la justa mesura de la seva potencial qualitat: al capdavall, si el responsable d’una pel·lícula o sèrie ens ha convençut amb la seva obra més sonada, és evident que estarem predisposats a veure la següent per comprovar si continuem connectant amb les seves històries. A la vida, una mica el mateix. Quan una persona o un col·lectiu ens crea afinitats, és normal que estiguem oberts a repetir les experiències amb ells, I a l’inrevés també, perquè difícilment ens atraurà res d’algú si el primer contacte va tenir uns resultats tirant a discutibles. Amb la Intel·ligència Artificial, alguns ens sentim com en aquest darrer exemple. El mateix món que va permetre que Internet s’apoderés de les nostres vides, que va induir a què les xarxes socials fiscalitzessin les nostres relacions socials, ara pretenen fer-nos creure que la IA serà el millor que ens ha passat des del descobriment del foc. A veure, segur que té aplicacions beneficioses i que el salt tecnològic permetrà millorar en nombrosos aspectes, però hem de tenir molt present que la majoria d’individus d’aquest món la veuen més com una oportunitat per treballar menys que no una eina que els pot treure la feina. De fet, al mateix nom hi ha la cosa, Intel·ligència Artificial (en manca, i molta) i Artificial (d’això anem sobradíssims). Per l’amor de Déu, si la penya s’està dedicant a fer vídeos de morts il·lustres que arriben al cel, amb la IA. Tornant al cinema, alguns hem vist massa vegades Terminator com per no imaginar com acaba aquesta història. La màquina prendrà consciència d’ella mateixa i acabarà decidint, amb tota la lògica del món, que l’únic que sobra de l’equació som nosaltres.

Subscriu-te per seguir llegint