Julio a tot drap

Ara que el Sant Pare ha posat les coses al seu lloc, Barcelona tensada de nou al món, podem tornar amb orgull als grans clàssics i ahir, sortint de l’escola de la meva filla, en cotxe, era l’últim dia, vam baixar les finestres i vam posar Julio a tot drap. Me va, me va va ser la cançó per començar i tot d’un cop l’estiu ja era aquí.

Julio per celebrar que l’escola s’ha acabat i els exàmens han estat superats, Julio per posar entre signes d’exclamació l’arribada de l’estiu. Julio per agrair-li que ens hagi ajudat tant durant el curs. Julio perquè ens ha servit per molestar els professors comunistes i els catalanistes, Julio perquè ens ha tornat el goig de viure.

M’agradaria poder escriure que Julio ha arribat a la meva filla a través meu i que aquest fos el meu llegat. Però no ha estat així. Quan vaig intentar-ho, no me’n vaig sortir. Els camins han estat més atzarosos. En part és veritat que els clàssics sempre tornen, i que cada generació té la seva manera de revisitar els grans autors; i en part Julio ha estat una reacció viral contra els que tot ens ho volen aixafar i no els agrada que siguem feliços. Has estat precisament això, Julio. Una resposta de felicitat contra la fosca, Julio a tot volum com un crit de vida perquè no ens engoleixi la tristesa. Estimem Julio perquè estimem i ens estimem; i és la manera més alegre de dir-ho.

Els que hem tingut l’immerescut gran premi d’haver-te pogut conèixer sabem que també és genial, i tan dolça, la persona que hi ha al darrere. Sabem com han estat de falses i injustes les acusacions amb què han intentat ferir-te i en pocs dies vam poder veure com les mentides quedaven al descobert i la veritat s’imposava sense drama.

M’agrada que Julio hagi arribat a la vida de la meva filla i de les seves amigues, m’agrada que la llum s’hagi obert camí. M’agrada que els joves l’utilitzin per al seu plaer però també per a les seves guerres, i la més important és defensar l’alegria de cada dia. Alegria higiènica, alegria encara que tinguem ganes de plorar, alegria com un deure, alegria com una dedicació als altres. Alegria, alta fidelitat.

Julio va ser el porter del Reial Madrid fins que un greu accident de trànsit el va deixar al llit uns quants mesos i va haver de retirar-se per sempre de qualsevol pràctica esportiva. Durant la convalescència va aprendre a tocar la guitarra i va pensar de fer-se cantant. Des de llavors, cada matí ha d’aprendre de nou a caminar, amb gran esforç i de vegades dolor. La seva carrera ha estat la superació d’aquesta limitació; i un dels homes més atractius i desitjats del món, i amb més èxit als escenaris, es lleva cada dia des de la més absoluta de les fragilitats i havent de remuntar la carena.

Sovint aprenem de les vides més aparents, i de les trajectòries més brillants, que cada petit èxit implica una gran tenacitat. És veritat que de genis n’hi ha pocs, però si tinguéssim el valor de Julio per fer la part de la seva vida que podem copiar; si tinguéssim l’afany, el coratge, la perseverança d’aprendre cada dia a caminar, probablement no ens sentiríem tan lluny dels escenaris i tot ens aniria molt millor.

En la ruta sortint de l’escola passem per davant de l’IQS, a la part alta de la Via Augusta. L’últim dia que vaig deturar-m’hi va ser perquè un estudiant va col·lapsar i va voler llençar-se daltabaix. Per sort no ho va fer. Si hagués escoltat Julio Iglesias –diem– ja ni hauria tingut ganes de fer-ho. Perquè Julio és alegria, però també perquè la seva vida ha estat una intensa, apassionada lliçó sobre com defensar-la. Dels nostres genis no només n’aprenem les melodies.

Durant alguns anys Julio Iglesias va tenir el menyspreu d’una certa intel·lectualitat. Això crec que ha passat i tothom s’ha rendit a l’evidència. Sempre de tant en tant queda algun catalanista distret, i algun comunista poc il·lustrat, com els que darrerament li han volgut fer mal. Però cada vegada en queden menys i hi ha una unanimitat al voltant d’una figura d’importància mundial i que encarna el desig d’un món millor –i la capacitat operativa de Déu a la Terra.

Més que les notes, que han estat bones, i fins i tot molt bones les de català i les de castellà, la gran alegria d’aquest curs és que Julio s’hagi tornat la manera de la meva filla de celebrar les coses boniques que sent o que li passen. És un gran goig com a pare veure que el que a mi em va fer feliç, i va ser un regal, també ho és per a ella. La civilització va teixint els seus ponts, i com més sembla que els fills se’ns allunyen, més s’enforteixen entre nosaltres d’altres llaços i la conversa sempre troba acords per estendre’s com una llarga i delicada carícia. Ja no som els de llavors, però encara ens agrada una cançó.

El meu cantant dels 15 anys, per enfrontar-me al sistema, va ser Lluís Llach. El mirall del meu despit a l’univers. Amb ell vaig fer la guerra contra els meus pares, contra la meva escola, contra la grolleria dels meus amics, i encara que a molts els costi d’entendre, amb ell em vaig configurar tal com soc i en bona part el meu sentit del gust depèn del que d’ell vaig aprendre. Julio em va arribar més tard i per altres motius, i el vaig fer servir per altres coses; i que avui li serveixi a la meva filla per trobar el seu lloc al món, és signe inequívoc de l’existència d’un Déu que ens estima i que l’espècie millora.

Subscriu-te per seguir llegint