De baixa per depressió amorosa

Jo també vaig pensar que Ángel Nicolás exagerava en sostenir que hi ha joves que agafen la baixa laboral perquè els ha deixat la xicota. Fins que, fa uns dies, vaig entrar en un comerç i vaig trobar el propietari atenent la clientela, en lloc de la dependenta. Em va explicar -som vells coneguts- que la noia va arribar plorant a treballar perquè havia trencat amb la parella. No només això, sinó que aquesta parella (o exparella, sent estrictes) es va presentar a la botiga per a parlar, cosa que mai augura res de bo, el millor és que les parelles no parlin gaire. Veient que la conversa conjugal a l’interior del comerç s’allargava i que als clients no semblava agradar-los assistir a una discussió sentimental mentre triaven camisa -en aquests casos un acaba triant un color trist, mala cosa de cara a l’estiu-, l’amo els va suggerir que sortissin al carrer resoldre els problemes.

-I allà segueixen des de fa una hora- em va dir, resignat, assenyalant a dues noies assegudes en un banc a l’exterior.

Va fer bé el previngut comerciant de no posar impediment a la baixa -momentània, però baixa- de l’empleada, perquè a més va resultar que la parella (o exparella, no sé si ho he comentat) era una altra dona, i seria acusat no només d’empresari explotador sinó d’homòfob, que és pitjor, i encara gràcies que cap de les dues era negra ni discapacitada, almenys a primera vista, o hauria acabat pres. Al cap d’una estona va tornar la despitada a la feina, però ho va fer plorant, mala cosa també per al client que vol una camisa, així no hi ha qui compri una peça alegre i estiuenca.

Però per què plores, si ja has sortit a parlar amb ella?
Perquè no hem solucionat reees- va respondre sanglotant.

Jo entenc als joves d’avui. Tres dies plorant per un desengany amorós, et converteixen en no apte per a la feina, almenys per a algunes feines, en una funerària seria un plus, mira quina professionalitat la d’aquest empleat, que plora a llàgrima viva mentre va repartint recordatoris a amics i familiars del difunt. En canvi, un carnisser, un fuster o un lampista plorant, espanten el client, no diguem si és el cirurgià que està a punt d’operar-te del cor.

Estem creant una generació de joves que arribarà a l’edat adulta sense conèixer la paraula «no», no l’hauran sentit mai, ni a l’escola ni a casa, com a molt en alguna sèrie, pronunciada per un malvat, o en un expresident del govern negant l’origen d’unes joies. Com no ha d’entrar un jove dels nostres dies en depressió el dia que algú li digui que l’abandona, és a dir, que NO vol continuar compartint la vida amb ell, que NO l’estima, que NO vol veure’l més i que faci el favor de NO enviar-li més missatges? Són molts nos, així no hi ha qui vagi a treballar. Abans no era així, segur que si Ángel Nicolás, president de la patronal castellà-manxega, va patir un desengany amorós de jove, no va deixar d’anar a la feina, al contrari, va fer hores extres per a pagar-se aquella mateixa nit un consol amorós, així se solucionaven les coses. Els separats d’abans es compraven uns pantalons texans trencats, es deixaven els cabells llargs i se n’anaven de bars, a provar sort. I si no n’hi havia, li fotien la tabarra al bàrman. Però l’endemà anaven a treballar.

A mi em va deixar la xicota quan feia la mili, i no se’m va acudir demanar-li al capità unes setmanes de permís fins que em passés disgust. De fet, entre els reclutes era un clàssic que la xicota t’abandonés per correu -no hi havia WhatsApp-, què havia de fer la pobra, una adolescent amb les hormones a tot drap i el nòvio a 600 quilòmetres. Si tots els reclutes damnificats per desengany amorós haguéssim tingut dret a permís, haurien fet les guàrdies el capità i la seva senyora, cadascun en una garita, que per això vivien a la caserna.

Un va ja per la tercera esposa, cosa que significa que ha tingut dues ruptures, ambdues treballant de periodista. Si a més a més d’això, comptem com a depressió cada vegada que a casa em cau una esbroncada i la meva senyora amenaça de posar-me les maletes a la porta, em passaria el dia deprimit, estirat al sofà, que tampoc no és mala cosa durant el Mundial de futbol. Però llavors a veure qui els ensenyaria a vostès a anar per la vida.