Un regal triple

T’has plantejat mai com voldries morir? Jo em pensava que ho tenia molt clar: el millor, anar-me’n a fer la migdiada i ja no despertar-me, he expressat moltíssimes vegades en veu alta. Però la setmana passada vaig pensar que potser no és aquesta, la millor manera. Em vaig assabentar que l’Associació Continuum organitzava a Girona un taller amb l’Associació Dret a Morir Dignament i, potser perquè feia poc que havia vist el meravellós documental «La bona mort», dels periodistes Begoña Grigelmo i Xavier Brichs (de veritat: si no l’has vist, busca’l), potser perquè és un tema que fa temps que em ronda pel cap (no és que em preocupi, però sí que de vegades hi penso), o potser per una qüestió tan banal com perquè aquella tarda podia, o una mica per tot, el cas és que hi vaig anar.

Érem una dotzena de persones: la gran majoria, dones. Ens van lliurar un Document de Voluntats Anticipades, ens van explicar com s’havia d’omplir i com es podia validar, les opcions que tenim, van desmuntar tòpics i tabús. Amb què relacionem la qualitat de vida? Amb no patir dolor? Amb poder-nos comunicar? Amb ser autònoms? Què estem i què no estem disposats a permetre que ens facin si ens trobem en una situació en la qual no ens podem expressar? Volem que ens ajudin a respirar amb màquines? Volem que ens alimentin a través d’una sonda? Volem que ens sedin si patim dolor? Volem exhaurir tots els recursos encara que sigui per allargar-nos la vida uns dies? Volem morir a casa, o preferim fer-ho a l’hospital? Sabem què implica, fer-ho en un lloc o en l’altre? (Jo, no en tenia ni idea!).

Enfrontar-te a aquestes preguntes en grup és colpidor, perquè et trobes amb els raonaments de les altres persones. «No, no: morir de sobte, dormint, no, mai. Jo vull haver-me pogut acomiadar de la gent que estimo», va dir una de les participants. Au. L’única cosa que tenia clara va començar a trontollar. Potser sí, que seria millor tenir consciència que s’apropa el teu final i poder mirar per últim cop les persones que t’importen, que les seves cares fossin el darrer que veiessis.

«El Document de Voluntats Anticipades és un regal triple: per a tu, perquè saps que es respectarà el que has decidit; per a les persones que estimes, perquè no hauran de prendre decisions complicades en moments difícils; i per als metges, perquè tindran clar quins protocols han de seguir», ens van dir. I a través d’un joc de cartes, ens van preguntar quina importància tindria, al final de la nostra vida, un seguit d’afirmacions: tenir acompanyament espiritual, sentir que la meva vida ha tingut sentit, que les persones que estimo no pateixin, poder valdre’m per mi mateixa, reconèixer la meva família i amics, poder resoldre qüestions pendents, que no em falti l’aire, no ser una càrrega per a la família… Van guanyar, per golejada, tres afirmacions: tenir les persones que estimo a prop meu, no patir dolor i que no s’allargui la meva vida innecessàriament. Jo ja ho firmo ara mateix. n

Subscriu-te per seguir llegint