Democràcia en estat d'ansietat

El Canal Salut de la Generalitat de Catalunya ens diu que l’ansietat, o angoixa, és una emoció que tothom experimenta alguna vegada davant de determinades experiències de la vida o circumstàncies de l’entorn, que apareix per fer front a una situació que la persona percep com una amenaça per a la seva seguretat, o la dels seus, i intenta reduir les conseqüències negatives que pugui produir. És, per tant, una reacció natural d’alarma davant de la percepció d’un perill potencial o d’una pèrdua de control sobre l’entorn. La pregunta immediata després del títol d’aquest article d’opinió és: pot un estat democràtic, com ara Espanya, patir ansietat? Des de la literalitat de la definició, no; no és possible; però sí que ho és si la fem servir com a imatge, símbol i, més concretament, metàfora d’un estat que viu quasi en la intempèrie política, judicial i informativa.

Des d’aquest angle o punt de vista, la nostra és una democràcia ansiosa: tots nosaltres vivim en un estat emocional permanentment pertorbat per les notícies que ens arriben des dels mitjans de comunicació tradicionals o des de les xarxes, on tot s’hi val menys allò que és veritat comprovada. La visita del Papa Lleó XIV fou un bàlsam, no sé si merescut, però ho fou per a una societat multiemprenyada: vagues de docents i de metges; exigències inassolibles que frustren; baralles polítiques entre les dretes i les esquerres absolutament innecessàries, però que uns i altres les fan així d’imprescindibles a la recerca de quatre miserables vots; creixement econòmic innegable, però que no aporta cap solució per arribar a final de mes en moltes llars; immigració legalitzada, però insuficientment atesa des del vessant laboral i d’integració social; incomprensió de nombroses decisions judicials que desperten sospites de tota mena i que no ajuden en res a la consolidació d’un estat de poders vigilants; tòtems morals –sobretot entre l’esquerra– que es cremen d’un dia per l’altre sense que ningú els substitueixi; senadors que, en ús de la seva majoria absoluta, es constitueixen en contrapoder d’un executiu en minoria sense que la Constitució els atorgui aquest paper; un govern que fa aigües –l’espanyol–, el president del qual no vol ni sentir a parlar d’eleccions anticipades malgrat que porta tres anys traient la llengua per la boca per manca d’oxigen parlamentari; i, ara, per acabar-ho d’adobar, la selecció nacional de futbol –el gran tranquil·litzant de tot estat d’ansietat en clau espanyola– que, només començar el Mundial, fa figa davant una selecció –la de Cap Verd– que ni hi era ni se l’esperava com a nova líder d’un sistema defensiu ideat a Itàlia als anys trenta del segle passat, el catenaccio. Conclusió: la democràcia ansiosa per excel·lència d’Europa no té medicina per temperar les seves alterades pulsacions.

La pitjor part de tota ansietat, tanmateix, no és només la intensitat del símptoma, sinó la seva durada. Una societat pot resistir un període breu de tensió; fins i tot pot créixer enmig de l’adversitat si identifica amb claredat l’origen del malestar i troba dirigents disposats a explicar-lo amb honestedat. El problema comença quan la tensió esdevé clima, quan la crispació deixa de ser episòdica i es converteix en paisatge o quan el soroll ja no acompanya la vida pública, sinó que la substitueix. És aleshores quan la democràcia deixa de deliberar i passa a reaccionar: deixa de pensar en termes de projecte col·lectiu i es limita a sobreviure al titular del dia, a l’escàndol de la tarda o a la indignació programada de cada vespre.

En aquest context, l’ansietat democràtica espanyola no neix únicament de la suma de problemes objectius –que n’hi ha, i molts, i exemples n’he esmentat–, sinó també de la incapacitat manifesta d’ordenar-los segons la seva importància real. Tot sembla urgent, tot sembla definitiu, tot sembla irreversible. La política ha assumit els codis de la tertúlia radiofònica o televisiva, la tertúlia ha adoptat els vicis del tribunal popular i les xarxes socials han acabat per convertir qualsevol matís en una debilitat. Ningú no concedeix temps a res, ningú no accepta la complexitat de cap assumpte, ningú no premia la prudència. En un ambient així, els governs governen poc i es defensen molt; les oposicions opositen menys del que bloquegen; i els ciutadans, fatigats, oscil·len entre la irritació i el desànim, preguntant-se diàriament quan acabarà aquesta gran obscenitat.

Potser la sortida d’aquesta democràcia ansiosa no passa per prometre una calma impossible, sinó per reconstruir una mínima confiança compartida: en les institucions quan actuen amb decència, en la política quan assumeix la seva responsabilitat pedagògica, en la justícia quan sap explicar-se i en els ciutadans quan es resisteixen a convertir-se en simples consumidors de ràbia. Perquè una democràcia no s’enfonsa només quan falla l’economia, la llei o el govern, sinó sobretot quan la societat perd l’hàbit de distingir entre el que és greu i el que només és soroll, entre el que exigeix reforma i el que només reclama escàndol. I és aquí on ens ho juguem tot: no tant en l’absència de conflicte, que és una quimera, com en la capacitat de tornar a respirar sense por, sense histerisme i sense aquesta necessitat constant de viure al caire de l’abisme.

Subscriu-te per seguir llegint