Els cantaires ofesos

Explica Jordi Pujol a les seves ensucrades memòries que el dia que Joan Pau II va anar a Montserrat, l’any 1982, Marta Ferrusola es va posar a plorar i va deixar anar: «Aquest home no ens entén, aquest home no ens estima». I afegeix l’expresident català: «Aquella visita va anar malament. De Joan Pau II em va doldre la seva fredor». A la Catalunya nacionalista tot va malament quan no es fa el que ells ordenen. Han de ser els protagonistes de tot, mentre brollen en la seva imaginació enemics per tots costats i es refugien en el victimisme.

Passen els anys, canvien els governs, i ells continuen amb les seves performances per explicar al món que no són Espanya, que tenen una cultura diferent, en definitiva que són millors, que d’això va el nacionalisme, de ser millor que l’altre, però que estan condemnats a patir la «repressió» espanyola, i un extens catàleg de tòpics. No els importa rebentar qualsevol acte que no organitzin ells, per molt beneficiós que sigui per a la imatge de Catalunya. Ho van intentar de valent amb els Jocs Olímpics de 1992. El boicot més sonat va ser en la reinauguració de l’Estadi Olímpic de Montjuïc, l’any 1989. També en el recorregut de la torxa olímpica amb la campanya «Freedom for Catalonia», finançada i impulsada des de la Generalitat. El president del COI, Joan Antoni Samaranch, va haver d’intervenir per evitar que la tensió entre Maragall i Pujol perjudiqués els Jocs. «Els uns (els socialistes) s’enfilaren al prestigi internacional dels Jocs Olímpics i els altres tractaren de sabotejar-ho amb discreció relativa, per acabar fracassant amb estrèpit», va escriure l’historiador Josep Maria Fradera a La pàtria dels catalans.

La setmana passada, un nombrós grup de cantaires, ben adoctrinats per l’autoritat competent, va intentar rebentar l’acte més rellevant de la visita del papa Lleó XIV a Barcelona, la cerimònia de la Sagrada Família. Pretenien desplegar estelades i cantar Els Segadors. Els és indiferent que l’acte hagi rebut elogis unànimes per la seva bellesa. Alguns, molt hiperbòlics, ho han comparat amb l’èxit dels Jocs Olímpics del 92. Però ells, els nostres nacionalistes, els nostres indepes, estan indignats perquè no els van deixar ficar cullerada, en definitiva perquè els van enxampar com una criatura que no sap comportar-se. El més inversemblant és que exigeixen explicacions per no haver-los deixat boicotejar un acte religiós, fins i tot i han anunciat una querella contra els mossos i la policia. Carles Puigdemont ha escrit: «Vergonyosa acció de repressió contra els cantaires i contra els ciutadans que portaven banderes estelades. Calen explicacions i que s’assumeixin responsabilitats». També una autoritat com el president del Parlament, Josep Rull, ho va titllar de «fet greu, preocupant i incomprensible en democràcia. S’han de donar totes les explicacions». Explicacions? En tot cas les haurien de donar els que van intentar rebentar l’acte. S’imaginen que un grup d’ultres espanyols hagués anat a Montserrat a boicotejar la visita del papa? S’imaginen com haurien reaccionat els ara ofesos?

Les prioritats del nacionalisme català no són ni les persones, ni el país, ni l’economia, ni la millora social, sinó aquest concepte abstracte que és la nació. Prefereixen una Catalunya abstreta, la seva, a una Catalunya que funcioni. A part de l’Exposició Universal de Barcelona de l’any 1929, en una altra època, l’esdeveniment més important, amb més ressò internacional, del segle XX a Catalunya van ser els Jocs Olímpics de 1992. Ara la bellesa de l’acte de la Sagrada Família, s’ha comparat, diria que exageradament, amb els Jocs, però, en qualsevol cas, va meravellar tothom. Es dona la circumstància que els dos esdeveniments han estat organitzats amb governs socialistes a Barcelona i que, en ambdues ocasions, el nacionalisme ha intentat boicotejar-los. Mentre uns usen el talent, els altres prefereixen les manifestacions, les performances, els boicots, etcètera. El problema, com va dir George Orwell, és que «tot nacionalista és capaç d’incórrer en la deshonestedat més flagrant, però, en ser conscient que està al servei d’una cosa més gran que ell mateix, també té la certesa indestructible de tenir raó». I així el país va retrocedint, com els crancs, amb la complicitat de les patronals empresarials i tantes organitzacions que els donen suport (ara també intentant facilitar un govern PP/Vox).

Subscriu-te per seguir llegint