Els trenta són els nous vint

Fa uns dies passejava per la Devesa, intentant esquivar les bicicletes dels turistes i el pes d’una xafogor que ja comença a ser marca de la casa, quan vaig connectar, sense voler, amb la conversa de dues noies que seien en un banc. No passaven dels vint-i-cinc. Parlaven amb una fluïdesa envejable, saltant del català a l’anglès com si res. Una d’elles va dir, amb una rialla que transmetia més por que gràcia: «Bé, si faig aquest tercer màster, potser l’any que ve ja podré pagar-me el sopar de Nadal sense demanar Bizums a ma mare».

Em vaig quedar amb les paraules al cap la resta del camí. Aquella frase resumeix, amb una precisió irrepetible, el gran engany de l’última dècada. Ens van vendre un conte de fades preciós a les aules de la universitat, sobretot a les promocions que vam créixer amb la idea que el coneixement ens faria lliures. «Estudieu, feu idiomes, Erasmus, col·leccioneu títols com si fossin cromos i el món caurà als vostres peus». I ho hem fet. Vaja si ho hem fet. Tenim la generació més superpreparada de la història de la ciutat: parlen tres llengües, dominen la intel·ligència artificial i tenen uns currículums d’un megabyte i mig.

La realitat, però, té un sentit de l’humor bastant macabre. El premi a tanta excel·lència acadèmica és un contracte de pràctiques remunerades de mil euros i escaig, amb sort, en algun despatx gris que et vendran com a coworking.

Avui dia, el veritable miracle econòmic a Girona no és que obrin un nou restaurant amb estrella Michelin, o una botiga per a ciclistes, sinó trobar un pis de lloguer per a una sola persona que no costi el ronyó dret i la meitat de l’esquerre. Viure al Barri Vell s’ha convertit en un luxe de pel·lícula, i fins i tot buscar quatre parets a Santa Eugènia o a Sant Narcís comença a semblar una raó per vendre un òrgan. Conseqüència? Els trenta anys són els nous vint. Compartir pis a l’edat en què els teus pares ja havien pagat mitja hipoteca i t’havien tingut a tu i al teu germà, s’ha batejat modernament com a coliving, que queda més elegant a Instagram, però que a la pràctica significa haver de negociar de qui és el torn de dutxar-se mentre reses perquè ningú es mengi el teu iogurt.

El més fascinant de tot és que no hi ha ràbia desfermada als carrers. No veureu aquests joves cremant contenidors a la plaça del Vi per aquest motiu. El que hi ha és una mena d’estupefacció il·lustrada, una desil·lusió disfressada de ganes de veure món i de viure en un altre país d’Europa.

No és victimisme; és pura anàlisi de dades. Potser va sent hora que deixin de demanar-nos que continuem «reinventant-nos» i comencem a preguntar-nos, tots, per què estem pagant preus de Silicon Valley amb sous de la Girona dels anys vuitanta. Mentrestant, continuarem acumulant títols al calaix. Total, per al que serveixen, almenys decoren.

Subscriu-te per seguir llegint