Entre la catenària i el pantògraf

El dissabte 6 de juny a les sis de la tarda vaig pujar a un AVE a Girona. El tren anava ple de gom a gom. Una bona part dels viatgers es dirigien a Barcelona. Però també és el darrer tren que va directe de Girona a Madrid sense fer transbordament a Sants. Era el meu cas. L’endemà m’havien convidat a un parell d’actes amb presència del romà pontífex i tenia prou interès a arribar amb temps. Un interès donat per la meva condició periodística, amb l’article sobre el tema que vaig publicar fa una setmana. Al tren vaig trobar un parell de coneguts que hi anaven devotament. Em van demanar una recomanació pels entrepans de calamars a la romana, molt populars i tradicionals al Madrid castís. Ho tindrien a prop. A dos-cents metres de l’estació d’Atocha hi ha el bar “El Brillante”. Vaig quedar que jo mateix els acompanyaria doncs és obert fins a mitjanit i teníem temps.

Això no va ser possible i el “bocata” de calamars hauria d’esperar. El nostre tren, exactament hauríem de dir el que el va substituir, va arribar a Madrid a les dues de la matinada. Ja hi havia peregrins pel carrer, semblava que prenent bones posicions de cara a la multitudinària Missa de Corpus que presidiria el Papa l’endemà al matí a la Cibeles i “El Brillante “ ja era tancat. Unes hores abans, a tres quarts de set de la tarda, quan el tren estava a punt d’entrar a la que algun dia serà l’estació de la Sagrera vàrem escoltar i notar un fort cop, també una estrebada i espurnes pròpies d’un contacte elèctric, es va aturar el tren, s’apagaren els motors i la llum se’n va anar. Jo estava al davant de tot i la cara del maquinista i de l’interventor, excel·lents professionals, que comprovaven el que havia passat, observats des de l’interior, presagiaven una avaria de consideració. Ràpidament, se’ns va dir que estaríem detinguts un temps indefinit i que ningú baixés del tren per saltar a les vies.

Trobar-me prop de la cabina del conductor em va permetre accedir a certa informació. El pantògraf, que és el braç superior de la cabina del tren que va agafat i resseguint la catenària de la via- el cable d’alta tensió de 25.000 voltis que dona al comboi l’energia elèctrica per circular- s’havien enredat de tal manera que la catenària es va arrancar violentament i el cable va petar sobre el tren. No hi havia res a fer. El tram de Mollet a la Sagrera quedava sense energia, no ens podrien venir a remolcar i la segona via d’alta velocitat direcció Girona estava fora de funcionament perquè mentre duren les actuals revisions només n’hi ha una funcionant. Hauríem de ser rescatats i trets del tren pels bombers en un operatiu que calia posar en marxa. La mala notícia és que tardaria una bona estona, estàvem sense aire condicionat i amb la primera onada de calor, hi havia gent que perdia enllaços de tren o vols a l’aeroport, una embarassada avançada, els que patien claustrofòbia o ansietat i gent simpàtica que aprofita l’ensurt per fer amistats.

La sort és que anàvem a poca velocitat i érem a 150 metres d’unes instal·lacions d’Adif i no pas al mig, per exemple, dels boscos de Maçanet. Una estona després arribaven els bombers i van fer bé la seva feina. Montant una escala per sortir del comboi i un altre per deixar les vies. Aviat començaríem a sortir un a un. Alguns amb dificultats i altres amb grans maletes que haurien d’arrossegar per les vies aquell curt tram essent ajudats per gent que anava amb menys equipatge. Hi ha una cosa que vull destacar de la magnífica tasca dels bombers i és que amb els seus consells no només garantiren la nostra seguretat en l’evacuació sinó que sobretot tenien una actitud tan empàtica que psicològicament varen ajudar molt a tranquil·litzar els passatgers més afectats. La meva enhorabona a aquests servidors públics que personalment vaig traslladar en directe a RAC-1 a la mateixa consellera d’Interior.

Ja fora de la via calia esperar l’evacuació total i uns autobusos ens portarien a Sants on un tren especial ens traslladaria a Madrid. Mentrestant atès que d’ençà que de jovenet vaig començar amb el periodisme em van ensenyar que quan puguis menjar, menja, no sigui que després no puguis, vaig trobar davant mateix d’on érem un senzill bar de cuina peruana. Per a berenar vaig prendre un correcte cebiche i un típic “chicharrón”, que és carn de porc primer bullida i després fregida. Tot un homenatge al Sant Pare peruà-nord-americà.