El cop contra un Estat que no fot ni cop

Sir Roger Penrose, físic eminent i Nobel de la matèria, admetia fa poc, als 95 anys, que li havia provocat una admiració especial un fervent defensor de l’univers estacionari que va començar la seva conferència projectant una diapositiva amb grans caràcters: «Jo estava equivocat».

No esperin trobar un manifest semblant del PSOE, obsessionat amb l’enemic exterior i amb la idea que tots els altres circulen en direcció contrària. Potser seria preferible que la socialdemocràcia pàtria repassés les vicissituds dels seus germans i finançadors del molt sòlid SPD alemany, avui a tocar de la dissolució electoral.

Tota persona políticament informada ha llegit alguna variant del titular «Si a Julito Martínez se li acudeix parlar, Zapatero està enfonsat i el PSOE també». La confidència emanada del mateix partit és un enunciat curiós. Assumeix, per exemple, la culpabilitat de l’expresident del Govern, independentment que el seu company d’aventures dicti la sentència. I recorda l’estranya tirada dels socialistes per les amistats perilloses. Perdre la reputació és pitjor que una imputació.

Sense moure’ns d’aquests últims dies, Óscar López dictamina que «hi ha jutges que prevariquen». Sense context, la frase equival a «hi ha passejadors de gossos que prevariquen», però l’acusació abocada per un ministre l’obliga a denunciar els togats en qüestió, com qualsevol funcionari que presencia un delicte. Ha abusat de les seves competències digitals per ficar la pota estrepitosament. Es pretén autor d’un manifest valent, quan està empitjorant les expectatives del seu partit.

El Govern compta amb dos guanyadors d’un Oscar, López i Puente, que competeixen a queixar-se d’una persecució judicial que el segon cristal·litza en el fet que «hi ha actuacions que busquen acabar amb el Govern». Tot i que res no atiï una foguera política com la imminència d’un «putsch», no hi ha cop d’Estat, hi ha un Estat que no fot ni cop. Al PSOE li costa interioritzar que és el culpable de la seva situació, precisament perquè governa. Hi ha una cosa pitjor que deslegitimar el poder: infravalorar-lo.

«És un cas polític» abreujava també la valoració que Luis Arroyo atribuïa a la imputació de Zapatero. En la mateixa entrevista, l’autodenominat portaveu de l’expresident no només rebaixava a quaranta mil euros unes joies taxades avui oficialment en 1,3 milions, sinó que atribuïa el preu trenta vegades equivocat a una valoració que hauria dut a terme el mateix líder socialista. No només es va equivocar: va convertir en mentider el polític que va guanyar les eleccions del 2023 per a Sánchez. Cop d’Estat, o Estat que no fot ni cop i es troba en mans d’indocumentats amb la boca massa grossa? Per descomptat, l’ocultació clamorosa desbarata els càntics d’innocència del zapaterisme o sanchisme, si algú aconsegueix destriar-los.

El Govern engrandeix els seus enemics, de vegades confonent la intenció colpista amb un tret de caràcter. En un fòrum jurídic de tint progressista, el president d’un Tribunal Superior es lamentava que «és una llàstima que no vinguin els jutges conservadors; és clar que tots els jutges som conservadors». No assistim, per tant, a una conjura: els popes de l’Administració han advertit col·lectivament cap on bufa el vent.

Examinant els colpistes que ha detectat el Govern, cal esperar que amb més perícia que l’exhibida en la taxació de joies, són francament massa mandrosos per afrontar la ingent tasca de desbaratar un règim. Les insurreccions exigeixen un sobreesforç que supera la dedicació habitual dels funcionaris de luxe, amb les seves setmanes caribenyes de dimarts a dijous. No es pot descartar que vagin justos de voluntat o de convicció, però els falta laboriositat.

De moment, les conseqüències del cop d’estat no són violentes sinó electorals. Fins i tot l’últim baròmetre del CIS admet que el PSOE ha situat PP/Vox a la frontera dels dos-cents diputats. Un transvasament d’aquesta magnitud denota convicció per part dels votants, més enllà de les suposades maniobres togades en la foscor. I, com a mínim, els Óscars que desatenen les seves espesses funcions ministerials per rastrejar colpistes haurien d’admetre que el Govern ho ha posat molt fàcil.

Assenyalant amb mala educació, qualsevol persona o partit que allotja en el seu si espècimens com Víctor de Aldama, Julito Martínez o Leire Díez mereix pagar-ne les conseqüències, per excessives que siguin. I no hi ha dubte que aquests merles blanques del PSOE han demostrat una efectivitat molt superior a la dels colpistes. Per no parlar d’una afanyositat que desborda la mol·lície d’un Govern lliurat a la taula de salvació del papa.

La doctrina de la sabata a l’altre peu obliga a plantejar-se què diria el PSOE si els aldames de cada trama haguessin aflorat al PP. I des del túnel del temps: nomenaria Sánchez avui Ábalos o Santos Cerdán per als llocs més sensibles de partit i de Govern? Concediria una càtedra a la seva esposa no catedràtica?