La Flama del Canigó

Els dies previs tenen lloc diversos actes populars. Centenars de persones participen en l’Aplec del Canigó, on pugen fins al cim dels Pirineus portant petits trossos de llenya procedents dels seus pobles. Aquests es deixen al voltant de la creu del cim del Canigó; formaran part de la foguera que il·luminarà la muntanya.

Demà, 22 de juny, un grup d’excursionistes recollirà al Castellet de Perpinyà la flama que roman encesa durant tot l’any i la traslladarà fins a la creu. A mitjanit, amb aquesta flama s’encendrà una gran foguera. A trenc d’alba, centenars de voluntaris i excursionistes encendran les seves pròpies torxes.

La flama es repartirà des del cim del Canigó cap a desenes de rutes utilitzant relleus a peu, en bicicleta o amb tota mena de vehicles. D’aquesta manera es distribuirà per tots els territoris de parla catalana per arribar a temps i encendre les fogueres de la revetlla de Sant Joan, la nit del 23 de juny.

Allà on arriba, hi ha orquestra, coques, gegants i capgrossos. A Girona, el lloc indicat serà la plaça del Vi. A Lloret de Mar, la portarà un grup de ciclistes fins al passeig de Cúllar. A Barcelona arribarà al Camp Nou. A Salt, a la plaça del Veïnat. Tothom qui vulgui una part d’aquesta flama del Pirineu, per portar-la al seu poble o a la seva pròpia foguera, pot acostar-s’hi i endur-se una torxa encesa.

A diferència d’altres tradicions que neixen en l’antiguitat, la Flama del Canigó va néixer l’any 1955, quan Francesc Pujades, un veí d’Arles de Tec, va tenir la idea d’encendre els focs de Sant Joan al cim de la muntanya. S’havia inspirat en el poema èpic Canigó (1886), de Jacint Verdaguer, una obra que mitifica aquesta muntanya i la converteix en el cor espiritual i literari de la identitat catalana. El motiu de Pujades era cultural i identitari. Naixia de l’amor per la muntanya i del folklore del solstici d’estiu.

Durant l’època del franquisme, aquesta tradició va adquirir un fort sentit de resistència cultural. L’any 1966, la flama va travessar la frontera de manera clandestina, unint els territoris de parla catalana.

Des d’aleshores han passat dècades. Han canviat els governs, les carreteres i la manera de viure les festes populars. També ha canviat el significat que cada generació dona a la flama. En el seu dia, es va polititzar fins a l’infinit. Tanmateix, la imatge essencial continua sent la mateixa: una mateixa flama que crema en centenars de fogueres diferents. Símbol de la força i de la unió de la comunitat catalana, malgrat la força dels vents.