El pacte per la indústria zombi

Imaginem que una petita o mitjana empresa industrial té una plantilla no disponible (les situacions són diverses: absentisme, maternitat, paternitat, baixa laboral, discapacitats sobrevingudes) del 13%, que la rotació de personal és del 10%, que per formar bé un operari necessita de 6 mesos a un any depenent dels llocs i de la capacitat d’aprenentatge de l’operari. Que els treballadors que troba cada vegada tenen menys capacitat d’aprendre i d’entendre les ordres que han d’executar, que no saben traslladar per escrit el treball que fan, i que cada vegada siguin menys responsables. Només imaginem-ho. Si un treballador no sap comunicar bé la seva feina, si no domina matemàtiques bàsiques, és inhàbil per treballar en la indústria. Avui el mercat de treball està estructurat per un atur del 10,2% (31% en joves de 16-19 anys, 17% en joves de 20-24 anys) i per uns fixes discontinus del 3%. Si els nascuts fora del país sense prou habilitats per a la indústria són un 25% de la població activa, si el percentatge d’aquesta que treballa en el sector públic és de l’11,7%... al final el percentatge de treballadors que no està disponible per anar a treballar a la indústria serà del 72,5% de la població activa. Això es complica de forma important per la jubilació dels treballadors industrials que no tenen relleu, per un desajust formatiu del sistema greu, per preferències de treballs més flexibles (de fet és la propensió dels joves a provar-ho tot) i per problemes d’habitatge i de transport públic que frenen la mobilitat laboral, impedint que el mercat s’ajusti de forma òptima.

Mirem ara el que passa amb els costos energètics. El cost de compra d’electricitat d’una empresa PIME va des de 100 €/MWh fins a 200 €/MWh. Una empresa electro intensiva mitjana té un preu d’electricitat el doble que una empresa francesa, un 60% superior més alt que una d’Alemanya i també d’una de turca o xinesa. Aquestes PIMES tindrien la possibilitat de produir la seva electricitat en parcs fotovoltaics a terra, sigui de forma individual o agrupades en comunitats energètiques en polígons industrials, ara que tampoc hi ha potència elèctrica disponible a la xarxa. Però la viabilitat d’aquesta solució avui a Catalunya no és factible en temps ni en forma.

Suposem que una d’aquestes empreses industrials es vol situar en un indret on hi ha prou espai, potència elèctrica disponible, aigua, gas i nusos de comunicacions de transport propers. Trobarà l’espai? Quant temps trigarà a modificar un POUM i a tenir tots els permisos ambientals per a començar a construir? L’experiència ens diu que com a mínim seran 6 anys. El projecte difícilment es farà. Si la inversió industrial és d’un import considerable, o bé el finançament es fa en forma de capital propi, o ho tindrà difícil per finançar el projecte més enllà de 7 anys a un interès suportable amb banca comercial.

Vist tot en conjunt, aquesta empresa tindrà moltes complicacions per sobreviure perquè l’absentisme i la rotació l’obliguen a tenir un 15% més de personal, no arriba a tenir prou temps per a fer la formació completa del treballador i les pèrdues en qualitat i en eficiència són notables. Tampoc pot créixer elèctricament. És una empresa que tindrà problemes per tenir marge brut positiu, i sovint ha de sobreviure a base de crèdits o de subvencions. És una empresa zombi.

Explicat això, aquesta setmana hi ha hagut la signatura del Pacte Nacional per a la Indústria. En els últims 30 anys n’hi ha hagut tres. Aquest mobilitza 5.000 milions fins al 2030. El Valor Afegit Industrial català ha passat del 26,9% a l’any 2000, al 17,8% el 2009, al 19,2% el 2019 i al 18,8% el 2024. És a dir, no aixeca el vol. El pacte preveu inversions públiques en infraestructures, subvencions en projectes de descarbonització, inversions en R+D, plans de formació professional i crèdits a llarg termini de l’ICF i d’Avançsa.

Em sembla que tindrà el mateix impacte que els darrers. Les subvencions directes no són prou importants per desencallar projectes destacats, és molt millor proporcionar préstecs a llarg termini a interès zero com fa CDTI.

El gran cavall de batalla és la formació dels joves que surten. Com diu l’informe Fènix, publicat recentment per un grup d’economistes de prestigi, l’objectiu dels joves que surten de l’escola al món del treball amb formació professional hauria de ser del 30%. Però molt més important és resoldre el desastre de l’ensenyament obligatori, que sembla concentrat en amagar el fracàs fent passar els alumnes d’un curs a un altre sense tenir el nivell necessari, la qual cosa ha quallat entre els alumnes: han entès que, des de petits fins que surtin d’ESO, podran passar de curs sense fer cap esforç. Aquesta actitud despreocupada continuarà quan aquesta persona entri al món del treball: no acceptarà que el manin, ni que li diguin que ho fa malament, es pensarà que pot anar a treballar quan li vingui bé, descuidant fins i tot els elements més bàsics de responsabilitat i actitud.

El que fa el pacte és un brindis al sol: espera que els centres de dades, la intel·ligència artificial i la fabricació de xips arrosseguin a la resta de la indústria. De fet, és tal com passa amb la resta de planificacions de la Generalitat: el Plater, per exemple, està costant 5 anys perduts per continuar encallats en el mateix lloc: l’oposició local Nimby.

I no, aquesta acció és tan suau i a llarg termini que, el dia que pugui tenir algun efecte sobre la indústria, aquesta ja haurà mort. No veuen que ara la indústria ja és un artefacte zombi. Potser no ho veuen perquè el mateix pla, com els 3 anteriors, també ho és.