La sala de concerts de Girona

Molt haurien de canviar les coses perquè Girona tingui, per fi, una sala de concerts. L’oposició veïnal a la que es pretenia obrir al carrer Emili Grahit no para de créixer. Ja són més de mig centenar les comunitats que s’han adherit al moviment que la rebutja. Temps enrere també havia quedat en no res l’intent al pont de la Barca.

Girona, que s’ha promocionat com a ciutat de festivals i cultura -tot i la inacció de la regidoria corresponent-, camí dels 110.000 habitants, continua amb una mancança inqüestionable: disposar d’una sala de concerts. Potser Emili Grahit no és el millor lloc, no ho sé, però sí que sembla evident que, de la mateixa manera que els veïns s’hi poden oposar lícitament, també existeix un altre sector, el de la creació, producció i promoció musical, que reclama aquest espai de fa massa temps. Iniciatives com Concerts a cegues o petits festivals que proposen plataformes per al talent local bé que s’ho mereixen.

Si la música és cultura, tampoc s’entén per què tantes vegades es relaciona «sala de concerts» amb problemes. Si sortir a prendre alguna cosa tot escoltant música agrada a la majoria, en algun lloc s’haurà d’ubicar. El perill és que amb aquest acabi passant el mateix que amb l’espai escènic que reclamava Salvador Sunyer per encabir a Temporada Alta produccions que ara en queden fora perquè no es poden dur al Municipal.

Definir el projecte de quina ciutat cultural volem per a Girona és urgent. I la sala de concerts hauria d’aparèixer al debat, amb veu per a tothom i sense etiquetes que no li corresponen. Perquè una ciutat que vol ser cultural no pot conformar-se només amb grans aparadors puntuals, sinó que també ha de garantir espais estables per a la música i per als qui la fan possible. I perquè, al final, el problema no és només on posem una sala de concerts, sinó quin lloc volem que ocupi la cultura a la ciutat.