D’astronautes i vidus

De vegades penso en els homes que han trepitjat la Lluna -crec que dotze, com els apòstols-. Després d’això, baixar a comprar el pa devia resultar una rutina una mica extravagant. Alguns van continuar treballant, van fer conferències, van escriure llibres, van entrar en política o en negocis: van intentar tornar, en fi, no sé si amb gaire èxit. Suposo que des de fora devien semblar vides relativament corrents. Però gairebé tots van descriure algun tipus de desajust íntim, com si haguessin tornat físicament a la Terra, però la ment se’ls hagués quedat allà, a dalt. Buzz Aldrin va caure en una depressió severa i va tenir problemes d’alcoholisme. Explicava que, després d’aquell viatge, tota la resta li semblava petit. Imaginem-lo escrivint el seu currículum: «Segon home a trepitjar la Lluna». Ni tan sols el primer.

Què fa algú el dimarts següent?

Mitchell va tornar obsessionat amb les experiències espirituals i els fenòmens de consciència. Deia que veure la Terra des de fora provocava una mena de commoció metafísica: el planeta semblava un organisme viu i fràgil, una bombolla blava suspesa enlloc. Charlie Duke va patir una crisi personal i religiosa abans d’adaptar-se a l’existència quotidiana. D’altres s’hi van acomodar millor, o van fingir fer-ho. John Young va continuar treballant a la NASA, com qui torna a l’oficina després d’haver fet la migdiada amb l’amant. Durant segles, la Lluna va ser un objecte més aviat mental, literari, amorós, mitològic. Dotze homes la van convertir conscienciosament en un lloc físic. Hi van deixar petjades, potser bosses d’escombraries, instruments científics. La humanitat va passar d’escriure poemes a aparcar mòduls lunars. Potser el veritable problema psicològic consisteix en això: a haver travessat -violant-la- una frontera simbòlica de la qual no es pot tornar intacte.

A més, l’experiència devia produir una raresa difícil de compartir. Hi ha vidus que només poden parlar amb altres vidus, exiliats que només s’entenen entre ells. Potser els homes de la Lluna formaven també una mena de confraria involuntària: dotze persones que havien vist la Terra des de fora i que després havien de fingir interès per una reunió de veïns o per una avaria de l’escalfador.