L’economia blava

D’entrada hauríem de tenir un concepte molt clar: el capital està per a guanyar diners. Aquesta és la seva raó d’existència i qualsevol altra finalitat que aparenti tenir, com compromisos amb la sostenibilitat o la transició energètica, només amaga l’esperança de més negoci quan s’obren noves oportunitats. Quan ens volen vendre un cotxe o una rentadora dient que són ecològics, el que de veritat persegueix la marca és fer negoci més que salvar al món. Fins i tot quan practiquen l’altruisme, ben segur que busquen posicionar-se millor al mercat. Això no és ni bo ni dolent, simplement és així.

Recordo una pel·lícula que vaig veure fa molts anys. Els membres del consell d’administració de la companyia del gas de Nova York estaven preocupats per si l’invent de l’electricitat d’Edison acabaria amb el seu negoci. I un va alçar la veu i va dir: «Cap problema. Ens venem les accions de la companyia de gas i comprem les accions de la companya elèctrica!». Ras i curt: que més dona gas o electricitat, l’important són els rèdits. La versió moderna podria ser: passem de combustibles fòssils a energies alternatives, sempre que mantinguem el negoci. I el negoci es basa a centralitzar la producció i passar per comptador.

Feta aquesta introducció, avui en aquest article m’agradaria parlar de l’anomenada economia blava. I donat que em considero força cartesià, m’agradaria primer definir què és. Segons el Banc Mundial, l’economia blava (també economia oceànica) comprèn el conjunt d’activitats econòmiques, i les polítiques relacionades, orientades a l’ús sostenible dels recursos marins.

En canvi, segons definició de l’organisme competent (dependent de la Generalitat de Catalunya), l’economia blava engloba el conjunt d’activitats que tenen lloc a la mar, a la costa o que estan íntimament relacionades amb els seus ecosistemes. Per tant, hi ha un matís molt important entre el que pensa el Banc Mundial i el que pensem aquí: la sostenibilitat. No és el mateix una economia enfocada cap a la sostenibilitat a considerar blau tot allò que es fa al mar.

Sembla tot plegat una mica estrany. L’economia blava catalana inclou sectors com el transport marítim (més aviat poc sostenible si es considera el tipus de combustible que ara per ara fa servir els vaixells), el turisme marítim, que és el que es desenvolupa arran de la costa (la sostenibilitat del turisme de sol i platja és ben dubtosa), les activitats portuàries (els ports són sovint uns elements de desequilibri de la nostra costa) i també la pesca (inclou la d’arrossegament, que provoca forts impactes al medi).

L’economia blava, considerada així, és un veritable poti-poti de suma de coses ben diferents que amb dades de 2023, representa un volum de negoci de més de 25.000 milions d’euros, amb un valor afegit de quasi 7.000 milions i que ocupa a prop de 170.000 persones. És clar que segons dades de l’organisme encarregat de fer aquests comptes, el turisme marítim és el principal sector de l’economia blava catalana amb més del 30% del volum de negoci generat, i gairebé un 70% de l’ocupació. O sigui, que quan parlem de la importància de l’economia blava en realitat estem parlant de la importància del turisme litoral, cosa que fa temps sabem.

L’informe també parla d’altres sectors, amb activitats econòmiques innovadores i altres activitats tradicionals minoritàries. Cita concretament a l’energia marina renovable afirmant que inclou «diverses fonts que aprofiten l’energia oceànica (com onades i corrents), però també l’eòlica marina. Actualment, les iniciatives d’eòlica marina a Catalunya se centren davant del litoral de l’Empordà utilitzant tecnologia flotant».

Aquesta afirmació, força gratuïta en el marc d’un balanç donat que es barregen futuribles més o menys factibles, forma part del missatge oficial d’administracions i lobbies empresarials. El futur de l’economia blava es vol fer passar inexorablement pel desplegament de les centrals industrials de producció d’energia eòlica marina, que algú ha decidit que a Catalunya s’ha de fer al golf de Roses, rodejada per tota mena d’espais protegits i fent cas omís de les recomanacions dels científics que ho han estudiat. I es ven com la necessitat de lluitar contra el canvi climàtic quan en realitat és fer negoci d’un planeta amb patiments, reproduint un model de la indústria farmacèutica basada a obtenir rèdits de la lluita contra les malalties.

Tota mena d’economia hauria de ser sostenible i molt més la blava que pel que sembla és la que té com a base el mar. Els oceans són una gran reserva de biodiversitat, actuen d’embornals de CO2, ens proporcionen tota mena de recursos, regulen el clima de la Terra i són també la gran amenaça lligada a l’alteració del clima (augment del nivell del mar, desviament de corrents, fenòmens extrems de clima marítim, etc.). Tota intervenció humana hauria de ser curosa i no qualsevol activitat econòmica marina es pot titllar de blava: caldria avançar cap a models de més sostenibilitat i no sembla que fer surar gegantins molins de vent ajudi en res a la conservació dels ecosistemes.

Economia sí, però ecologia també, i més!