Un deute de nicotina

Resulta que he après a meditar una mica, només una mica, no es creguin. Adopto una postura una mica incòmoda, amb la columna vertical recta, tanco els ulls i deixo que la meva ment divagui sense cap direcció. El secret és ser un mer espectador de les idees que travessen la teva volta cranial. Un espectador que ni dialoga amb el que passa ni ho jutja. No sempre s’aconsegueix, és clar. L’altre dia, per exemple, en el moment de més concentració, se’m va aparèixer la meva mare i em va demanar que em fumés una cigarreta.

- Ja no fumo -li vaig dir.

- No és per a tu -va dir ella-, és per a mi. Em vaig morir sense saber de què tenia gust el tabac. Fuma-te-la per a mi, va.

Li vaig respondre que allò contravenia l’esperit de la meditació, que consistia a deixar passar els pensaments com es deixen passar els núvols, sense intervenir-hi. De vegades apareixen escenes del passat, pel·lícules domèstiques petites: la cuina de la infància, el soroll d’una persiana, l’olor d’un armari vell. Però mai ningú no m’havia demanat res des de dins del cap. La norma no escrita d’aquests espectacles mentals és que hom mira, però no hi participa.

La meva mare, entestada a alterar el protocol, va insistir:

-Només una calada, per saber. Què et costa?

A la meva família, el desig de saber sempre ha tingut conseqüències. Va ser per saber que vaig ficar de petit els dits en un endoll i que em vaig tirar des d’un segon pis amb un paraigua a manera de paracaigudes (dues cames trencades). De manera que vaig obrir els ulls per escapar de l’escena, per fugir de la sol·licitud materna. L’habitació estava en silenci, com si la realitat hagués estat esperant pacientment el meu retorn. No hi havia cigarretes a casa, però durant la resta del dia em va perseguir la sensació que havia adquirit amb la meva progenitora un deute de nicotina imaginària.

Ahir a la nit vaig tornar a meditar. Vaig adoptar la postura, vaig tancar els ulls i vaig deixar passar els pensaments. No va aparèixer ningú. Ni la meva mare ni la cigarreta. Però de tant en tant, entre una idea i una altra, m’arribava un sabor tènue, lleugerament amarg, com si algú, en algun lloc del meu cap, estigués fumant molt a poc a poc.

Subscriu-te per seguir llegint