Noranta-cinc ossos per a cent gossos

Hi ha metàfores que expliquen millor una economia que un informe de tres-centes pàgines, dues comissions parlamentàries i una roda de premsa amb cara de transcendència històrica. Una de les més brillants la va popularitzar Philip Harvey, economista i jurista nord-americà, amb una història tan senzilla que sembla escrita per a nens i, tanmateix, deixa bastant malparats alguns adults.

Imaginem una habitació. Al centre, 95 ossos. A la porta, 100 gossos. Els deixem entrar. Corren, ensumen, competeixen, s’entrebanquen una mica —la vida laboral també té aquestes delicadeses— i, al final, passa exactament el que havia de passar: cinc gossos es queden sense os.

No és un enigma matemàtic de gran volada. Hi havia 95 ossos i 100 aspirants. El misteri, si se’n pot dir així, és més aviat discret.

Però aleshores apareix una certa manera d’entendre el món, molt hàbil a l’hora de transformar qualsevol problema col·lectiu en una mancança individual. Observa els cinc gossos sense os i conclou, amb una serenitat digna d’un manual de consultoria, que el problema són ells. No han corregut prou. No s’han adaptat. No han llegit bé el mercat dels ossos. Potser els ha faltat actitud, capacitat competitiva, esperit emprenedor o una millor estratègia de posicionament personal. Avui dia, fins i tot un gos necessita relat.

La solució, naturalment, sembla òbvia: formació.

Els cinc gossos són apartats i sotmesos a un programa intensiu d’entrenament. Aprenen a córrer millor, a ensumar amb més precisió, a moure’s amb confiança en entorns canviants i a gestionar la frustració quan l’os no arriba. Si el pressupost ho permet, també fan un curs de lideratge caní, una píndola sobre resiliència i un taller final titulat “El teu os ets tu”. No descartem que algú els recomani actualitzar el perfil de LinkedIn, tot i que, per sort, els gossos encara conserven una certa dignitat.

Després es repeteix l’experiment. La mateixa habitació. Els mateixos 95 ossos. Els mateixos 100 gossos.

Aquesta vegada, aquells cinc gossos entrenats aconsegueixen un os.

I llavors algú somriu, s’ajusta l’americana i proclama: “Ho veieu? Qui s’esforça, pot”.

Només hi ha un detall petit, discret i tossut: uns altres cinc gossos s’han quedat sense os.

La paràbola de Harvey té la virtut de les bones històries: sembla innocent fins que deixa al descobert el mecanisme. La formació pot canviar qui aconsegueix una oportunitat, però no garanteix que n’hi hagi prou per a tothom. Si 100 persones competeixen per 95 llocs de treball, sempre n’hi haurà cinc que quedaran fora. Podran ser unes o altres. Podran haver estudiat més, haver fet més cursos, haver après idiomes, haver-se reinventat tres vegades i haver somrigut amb una fe impecable en totes les entrevistes. Però, si els llocs continuen sent 95, l’atur no desapareix. Només canvia de rostre.

Això no vol dir que la formació no importi. Importa molt. Una societat que no educa bé, que no actualitza competències i que no prepara els seus treballadors per als canvis tecnològics i productius juga una partida difícil amb cartes gastades. La formació dona autonomia, obre portes, millora salaris i evita que moltes persones quedin atrapades en oficis que s’apaguen lentament, com llums d’un barri antic.

El problema arriba quan convertim aquesta veritat parcial en una doctrina completa. Quan diem que l’atur existeix perquè la gent no s’ha format prou. Quan insinuem que qui no troba feina és perquè no ha estat flexible, no s’ha adaptat, no ha sabut reciclar-se o no ha après encara la litúrgia moderna de la reinvenció permanent. És una explicació confortable per a qui la pronuncia i bastant menys amable per a qui la pateix.

Perquè l’economia real, la que es lleva d’hora i no sempre surt a les estadístiques amb vestit planxat, té una dimensió material molt simple: calen llocs de treball. Calen empreses que contractin, sectors que creixin, inversió productiva, administracions que no posin traves absurdes, salaris que permetin viure i una política econòmica que no confongui activar persones amb fer-les circular eternament per un laberint de cursos.

Hi ha una diferència enorme entre ajudar algú a estar millor preparat i fer-li creure que, si no troba feina, és perquè encara no s’ha preparat prou. La primera idea és decent. La segona és una manera força polida de rentar-se les mans.

Espanya coneix prou bé aquesta història. Durant anys hem repetit que una part del nostre atur es resoldria amb més formació. I, en part, era cert. Però també hem vist universitaris encadenant pràctiques, joves molt preparats acceptant sous que no conviden precisament a l’emancipació, treballadors de més edat expulsats del mercat abans d’hora i territoris sencers on el problema no era la falta d’actitud, sinó l’absència d’indústria, de projectes i d’oportunitats reals.

A Girona, aquesta discussió no és abstracta. Tenim talent, universitat, formació professional, emprenedors, empreses sòlides i una economia amb capacitat d’atracció. Però també tenim salaris tensionats, habitatge car, temporalitat en alguns sectors i massa llocs de treball que exigeixen molt a canvi d’un futur massa prim. En aquest context, dir a la gent que corri més ràpid pot sonar animós durant uns minuts. Després arriba el lloguer, i l’oratòria motivacional perd pistonada.

El mèrit existeix. Convé dir-ho clarament, perquè avui qualsevol matís corre el risc de ser llegit com una deserció. No hi ha societat decent sense cultura de l’esforç, sense responsabilitat individual i sense exigència. Però el mèrit necessita terreny. Necessita que a l’altra banda de l’esforç hi hagi alguna cosa més que una porta tancada amb un cartell que diu: “torni quan sigui més competitiu”.

Quan no hi ha prou oportunitats, la retòrica del mèrit pot convertir-se en una manera molt elegant de repartir culpes cap avall. Els qui queden fora no només perden l’os; també han de suportar que algú els expliqui, amb una veu molt tranquil·la, que potser no l’han desitjat prou.

Aquí és on la història dels gossos i els ossos ens obliga a mirar l’atur amb menys sermó i més economia. El problema no sempre és que els gossos no sàpiguen córrer. De vegades el problema és que hi ha massa pocs ossos. I de vegades, encara més delicat, és que alguns gossos entren a l’habitació per una porta lateral, mengen abans que soni el xiulet i després imparteixen conferències sobre meritocràcia.

Les polítiques d’ocupació no poden limitar-se a millorar l’ocupabilitat individual. Això és necessari, però no suficient. També cal crear feina de qualitat, atraure inversió, impulsar sectors de valor afegit, facilitar que les empreses creixin, connectar millor formació i teixit productiu, reduir traves inútils i entendre que una economia no es modernitza només demanant paciència als qui viuen al límit del mes.

Una cosa és preparar millor les persones per competir. Una altra, molt diferent, és assumir amb naturalitat que sempre competeixin per massa poques places. El primer és una política raonable. El segon és una coartada amb bona dicció.

La paràbola de Harvey funciona perquè desmunta, amb una imatge gairebé infantil, una explicació adulta però tramposa: la idea que tot s’arregla entrenant millor els qui queden fora. No. De vegades cal formar. De vegades cal acompanyar. De vegades cal reciclar. Però, sobretot, cal ampliar el nombre d’oportunitats.

En termes menys canins: calen més llocs de treball dignes, més projectes productius i una economia capaç d’oferir futur, no només consells.

Perquè si cada generació ha de córrer més que l’anterior per arribar al mateix os, potser el problema ja no és la velocitat dels gossos. Potser és l’habitació.

I, si pot ser, convindria posar-hi uns quants ossos més. Sobretot abans de tornar a culpar els qui s’han quedat mirant el terra.

Subscriu-te per seguir llegint