El Dioni i l’Anodí

Desconec si Óscar Sánchez, inspector en cap de la Policia Nacional, era conegut com «l’Anodí» abans que col·legues de professió registressin casa seva i trobessin, en un doble sostre, en un test del jardí, en un amagatall darrere un armari, però també en una segona residència i en el seu despatx professional, feixos de bitllets que sumaven uns 20 milions d’euros. No, l’Anodí no era estalviador. Treballar per al narco té avantatges: els diners que guanyes -què més voldríem la majoria!- són lliures d’impostos, però també té inconvenients: què en fas, de tants milions? Com els fas circular perquè sembli que els has guanyat honradament, si quan vas a comprar una barra de pa o el diari amb un bitllet de 50 euros et converteixes en sospitós fins que la màquina que identifica els bitllets falsos t’absol? En fi, si un servidor tingués una fortuna a casa tindria malsons: un incendi, un aiguat, un terratrèmol, i tota la feina com a soci dels empresaris de la droga s’esfumaria en un no-res.

La manera obsessiva com Hisenda vigila el que guanyem i com ho guanyem, i el que gastem i com ho gastem, em provoca un sentiment d’empatia -i no em fa res reconèixer-ho- per individus que s’han gastat sumes de diners que mai s’havien imaginat que tindrien amb la mateixa facilitat que les van guanyar; personatges que donen poca importància als diners -que els hagis guanyat sense esforçar-t’hi i que te’n sobrin per arribar a final de mes facilita i et disculpa que siguis una butxaca foradada-, com ara el Dioni, de qui segur que n’haureu sentit a parlar, un crac de la dilapidació. El Dioni es va escapar amb el furgó que se suposa que havia de guardar com a vigilant de seguretat, carregat amb 320 milions de pessetes (1,8 milions d’euros), un autèntic dineral l’any 1989. El nou milionari s’instal·la a Rio de Janeiro, on, durant 55 dies, fins que el detenen, viu «la vida padre», tot un carnaval de luxe i luxúria. Sabina li dedicà una cançó: Con un par... Ell mateix gravà un disc, i una de les seves millors frases el retrata: «Els diners donen la felicitat, fins i tot la més subtil».

He comentat dos casos extravagants: l’Anodí, una punyetera formiga obsessionada a fer niu, i el Dioni, una cigala que és la versió mem de Zygmunt Bauman, el sociòleg de la modernitat líquida, quan deia que qui busca la felicitat sempre acaba en una botiga. Potser el més sensat seria un entremig, però la sensatesa és una maroma on no tothom sap aguantar l’equilibri, i algú ha deixat dit que qui mor amb diners al banc no ha sabut viure, sigui per no haver-los sabut gastar, sigui per no haver-los donat al partit animalista, per posar un exemple. La dita també es pot llegir com un retret als qui esperen morir-se per repartir els seus estalvis a familiars i parentela. Ara bé, si creiem com el Dioni que els diners sí que donen la felicitat, per què no repartir felicitat a les persones que estimem? No tots els fills són hereus escampa ni tota declaració d’amor és per interès -l’excepcionalitat no es pot subestimar-. D’altra banda, la dita llança un dard a allò que es coneix com a fer patrimoni. El nostre home -les dones no són tan vanitoses- que té patrimoni es complau a tocar-se la panxa. La seva no és pas una panxa cervesera que s’ha criat gandulejant a la barra d’un bar; la seva s’ha fet amb treball tenaç, constant, sempre amb la mirada posada en l’empresa, la família i, en ocasions, el país, sense que li hagi tremolat el pols a l’hora de prendre decisions difícils. La vida té un ordre natural que s’ha de respectar; si estimes la vida, la vida t’estimarà a tu, pensa el nostre home abans d’apagar el llum i fer un petó a la seva dona. n

Subscriu-te per seguir llegint