El gran partit de la corrupció

Què pot més: el primer expresident imputat per liderar una trama de tràfic d’influències, o la parella de la presidenta de la comunitat autònoma més gran investigada per cobrar més de quatre milions de l’empresa sanitària més poderosa? La política espanyola oscil·la ara mateix, com un gran pèndol de fang, entre l’escàndol que pot enfonsar definitivament el Govern i el que podria frenar l’ascens del PP cap al poder.

El problema que té Sánchez amb Zapatero és que no hi ha res que pugui competir en plasticitat i espectacularitat amb les famoses joies, convertides en si mateixes en un símbol mediàtic imbatible. Pot ser que, efectivament, la possessió de l’orfebreria acabi per no ser il·legal, però el mal produït ja és irreversible, perquè qui activa els ventiladors no pretén guanyar als tribunals, sinó als mitjans. És possible que Zapatero pugui defensar la seva innocència, però les joies l’han desactivat políticament, per la senzilla raó que un líder moral de l’esquerra no pot donar lliçons amb robins i maragdes no declarats en un calaix. Això ho saben molt bé els organitzadors dels xous televisius en què se n’analitza fins a l’última gemma, en un festival mai vist d’orfebres i taxadors. La clau és el misticisme dels diamants i l’efecte devastador que provoquen a l’esquerra.

A l’altre costat, el flanc feble de Feijóo és que la poderosa dinamita informativa que li han proporcionat les joies de Zapatero ha començat a mullar-se amb la revelació que la parella d’Ayuso va multiplicar per set els seus ingressos després d’iniciar la seva relació amb la presidenta madrilenya. L’escàndol es fa insuportable quan es filtra que aquest cabal procedia de Quirón, empresa que factura més de mil milions a les arques públiques madrilenyes. No cal ser Sherlock Holmes per adonar-se que estem davant d’un cas clàssic de presumpte suborn vinculat a una adjudicació pública. El que fins ara se’ns venia com un incident encapsulat d’una persona sense més vinculació amb ella que la purament sentimental, té evidències de convertir-se en la prova definitiva que demostri el desballestament de la sanitat pública madrilenya en favor del sector privat. És a dir, no seria cap accident casual, sinó una corrupció sistèmica amb un biaix ideològic, destinada a desmantellar l’Estat del benestar per enriquir butxaques privades.

Som, doncs, davant d’una formidable guerra de clavegueres, en què el més important no és defensar-se de les acusacions, sinó realçar la porqueria aliena. En aquest ring dels ventiladors, el Govern va perdent, ja que de moment no ha pogut trobar res que neutralitzi l’incommensurable valor simbòlic del famós joier. El cas del xicot sembla quantitativament molt més gran i la seva intencionalitat té més calat, però no té avui una simbologia tan poderosa. Així està ara mateix el gran partit de la corrupció a Espanya. No és gaire edificant, però és el que decidirà el calendari electoral. n

Subscriu-te per seguir llegint