La línia de l’extinció

Míriam Nogueras va proposar ahir la «via Starmer» a Pedro Sánchez: que dimitís i proposés un altre president del seu partit. Míriam Nogueras és molt poc intel·ligent i aquesta és la seva principal característica. Ni que fos carnissera, ni que sigui independentista. El que la identifica, el que la fa singular, especial, reconeixible, és la seva manca d’intel·ligència i d’audàcia política. Ella i el seu partit són una mateixa línia que lentament condueix a l’extinció.

El primer que cal dir, i que no va ser de cap manera culpa de la senyora Nogueras, és que aquesta idea del «pas al costat» —quin sintagma!— ha estat sempre funesta per a Convergència. La degradació i escarni a què van sotmetre el president Pujol pels casos de corrupció va ser una demostració de baixesa personal i política dels qui ho feren, amb el president Mas al capdavant, i una molt desgraciada jugada política, de pèssimes conseqüències per al partit. Mas va cometre el mateix error amb la seva presidència —en una demostració que, més que mala persona, és igual de mancat que la Míriam— i Carles Puigdemont va arribar al poder i va ser el principi del final del gran somni del president Pujol, Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.

Quan un partit té un cas de corrupció no ha de fer res. Ha d’obrir el paraigua i procurar no empitjorar les coses dient coses que no calen. Quina és la diferència entre Junts i el PSC? Que quan el Macià i el Lluís van ser empresonats pel jutge Garzón, Oriol Pujol va anar a la presó, a les ordres de David Madí i d’Artur Mas, per demanar-los que es donessin de baixa de militants de Convergència. En canvi, el PSC té cura dels seus caiguts i el president Illa sap puntualment com es troben i què necessiten llurs famílies. Que Míriam Nogueras, que forma part d’una de les tradicions polítiques més corruptes d’Europa, tingui la poca prudència de donar consells sobre aquest afer és tan gros que no es pot ni atribuir al cinisme. Com deia, només pot ser un problema de molt poca intel·ligència. La Míriam ve de tan, tan avall que ni amb els rebots no emergeix.

Però és que, a banda de la poca prudència, hi ha el fet que no hi ha cap altre possible president d’Espanya que convingui més al que la senyora Nogueras diu que representa. Sortint a fer-se la immaculada, jo no sé si creu que enganya algú, però fa aparatosament el ridícul perquè tothom sap que no hi haurà cap altre socialista —i ja no diguem «popular»— que estigui disposat a governar Espanya contra Madrid, i en favor de la perifèria, amb tanta impudícia.

Míriam Nogueras és un final de trajecte en ella mateixa, com també ho és el seu referent i líder espiritual, Puigdemont, i tots dos avancen de desfeta en desfeta, de dins i de fora del partit. Que Jordi Martí Galbis sigui el candidat de Junts a l’Ajuntament de Barcelona és una victòria del senyor Martí, és una victòria del senyor Xavier Trias i Vidal de Llobatera, i és una derrota de Puigdemont i de Nogueras, que ja havien perdut d’entrada amb la renúncia del, d’altra banda, insignificant Josep Rius.

Quan penso en el Lluís i en el Macià, en Quim Molins, en Joaquim Maluquer, en Antoni Subirà o en Francesc Homs —el de veritat, no la brometa que vingué després sota el nom de Quico—; quan penso en Josep Maria Cullell, en Joan Maria Pujals, en Felip Puig, en la meva Irene Rigau, en Antoni Fernández Teixidó, en Josep Gomis, en Miquel Roca, en Antoni Comas i els seus cabells color de lila; i encabat escolto Albert Batet, Puigdemont himself, o aquesta nostra Míriam Nogueras i la seva amiga Pilar Calvo, veig la terrible decadència no només d’un partit —o d’un moviment— sinó del catalanisme polític i d’una manera catalanista d’entendre la política i Catalunya. El que ha caigut no és una formació o un moviment, sinó un sistema. Un sistema a pes, com els darrers dies de Pompeia.

No sé com se substanciarà Aliança Catalana, no sé quin recorregut tindrà Sílvia Orriols, a qui no conec i per tant no puc parlar-ne com voldria. Conec Jordi Aragonès, m’agrada Jordi Aragonès i em sembla intel·ligent que la senyora Orriols hagi destinat la ment política més brillant que té al seu partit a Barcelona, perquè vol dir que entén la importància de la ciutat, el poder de la ciutat, el centre de tot que és la ciutat, i més en el cas de Barcelona, i encara més en el cas de Catalunya, que no existeix i no és ni un gram més del que Barcelona pugui ser. No dic que l’alcaldessa de Ripoll pensi això, però d’alguna manera ho deu intuir si ha destinat la seva persona més vàlida a l’Ajuntament.

Però a l’espera del que Aliança aporti a la política catalana, i amb Esquerra increïblement estabilitzada en els 20 diputats (no voldria que sembli un menyspreu però no entenc qui ni per què pot votar Esquerra), Junts fa aigües amb líders que, com que el fanatisme tot s’ho empassa, hem après més o menys a acceptar-los, però si ho penses bé són de vergonya aliena.

Quan d’aquí a un temps els mateixos independentistes mirin aquests anys sense tanta passió, i amb les ferides ja desinfectades, hauran d’admetre, si volen renéixer i tornar a tenir algun protagonisme, que Puigdemont, Nogueras, Calvo, Batet, Rius, i aquella que és com de fora i fa veu d’americana, no són maneres d’anar pel món, ni tan sols maneres d’anar per casa. n

Subscriu-te per seguir llegint