S’escolten tambors propers

A Girona hi ha un consens molt trist: la Rambla de la Llibertat és un espai en decadència. S’escolten tambors que retrunyen realitats i enyoraments. Som-hi, doncs, que hi ha baquetes per a tothom. És de mal acceptar que la Rambla perdi vitalitat, aquell espai que havia sigut punt de civisme i cultura popular, comerç de primeríssima línia, trobada distesa, passeig, motiu literari, escola de voluntariat, territori sentimental, model de festa de barri i moltes coses més. És inevitable, per exemple, recordar aquella sigla, AVRA, Associació de Veïns de Rambla i Argenteria, que sabia encendre festes, concursos, desfilades, il·luminacions, i tot culminava amb uns sopars populars que paraven taula a sota les voltes. Ja es deixava endarrere aquell eslògan de l’estimat Jaume Ministral, el «Girona petita i delicada». Teníem uns botiguers que sabien cremar hores a favor d’aquella pinya de ciutadania. Algun historiador ja hauria de posar-se les piles i oferir-nos la panoràmica entranyable d’aquells anys. Als clàssics antics, aquells que sabien fundar ciutats perdurables, els hauria encantat la nostra Rambla d’abans: era «per fer més gentil la vida en el món», com deien ells. També Josep Pla té unes ratlles d’íntima emoció sobre el valor humà de les voltes d’aquesta Rambla, però els gironins encara no hem sabut fer d’aquell text una còpia fosa en bronze i col·locar-la allà mateix.

Fixem-nos, només, en aquell espai que era l’antiga Biblioteca Municipal des de 1935. Hi teníem dues sales, amb noms respectables d’Artur Vinardell i Fidel Aguilar. Hi hem viscut una època molt educadora, tot i ser uns anys grisos i negres, com deia l’eslògan oficial: podies entrar-hi, potser, per inèrcia, i en sorties amb algun criteri cultural. La diversitat era un atractiu, des de contemplar abundant pintura de l’Escola d’Olot fins a un estranyot pintor que només presentava tempestes del mar del Nord, i exposicions de filatèlia, i uns treballs escolars que motivaven famílies senceres, i un altre dia Carles Vivó i Jordi Soler presentaven el divertiment Insòlit; després venien els avenços artístics dels deixebles d’aquell estimat professor Joan Orihuel; i l’obra conjunta d’uns principiants com eren Torres Monsó, escultor, de 19 anys, i Ernest Dalmau, pintor, de 18 anys. Més endavant, la sala Fidel Aguilar ja va acollir la vitalitat i la lluita de l’Associació Democràtica d’Artistes de Girona (ADAG), que ens va fer veure i tocar la degradació de la Devesa de Girona.

Les sales de la Rambla ens semblaven eternes, per ser populars i per ser educadores. Però el seu destí va canviar notablement: una és ara Oficina de Turisme i l’altra es va transformar en sala exclusivament dedicada a l’art contemporani. Ara no és concorreguda, no és popular, el gran públic la té oblidada; senzillament, no atrau. Persones directives i promotores de l’art contemporani a Girona han reconegut fa temps que aquest fet «és una crua realitat» i ho han expressat en aquests termes: «Pel que fa al costum i a la recepció de l’art contemporani no s’observa un públic sòlid, encara menys, militant.» (Diari de Girona, 7-4-20).

Qualsevol proposta, canvi, desig o actuació a favor de la Rambla de la Llibertat ha de començar inevitablement posant l’enteniment en una nova valoració i estima de les dues sales de la «Biblioteca». La Rambla es mereix aquesta renovació. I el mateix desig i la mateixa voluntat ja haurien de començar a pensar en un Centre d’Interpretació de la ciutat de Girona, tema que porta un cert retard respecte a la nostra geografia més propera. Continuarem.

Subscriu-te per seguir llegint