Els que ho fan tot bé

No em trec del cap el vídeo d’Andrea, la jove mare sevillana, després de la terrible mort de la seva filla Leyre, de 16 mesos. La nena va estar dos mesos ingressada en un hospital arran de les greus cremades que va patir quan la banyava el que aleshores era la parella sentimental d’Andrea i, finalment, va morir a finals de maig. La seva mare, segurament mal aconsellada, va comparèixer davant dels mitjans poc després per explicar com havia anat la tragèdia. Amb cara d’esgotada i els ulls plorosos, trencant-se quan recorda les terribles cremades que va patir la nena. Parlant en present de «mi niña», barrejant emocions i exposant fets que poden semblar contradictoris quan parla de l’home acusat de la mort de Leyre. Una mare destrossada i en xoc, a la que s’ha crucificat des de les xarxes socials amb opinions i acusacions absolutament terribles.

«Com vas permetre que un estrany banyés a la teva filla?», «jo mai deixaria que algú banyés a la meva filla. Era responsabilitat de la mare», «negligència total de la mare», «el culpable és ell i la responsabilitat de la mare», «com és possible que una dona amb un nadó ja visqui amb un home que no és el pare i tingui el desvergonyiment de demanar-li que la banyi? Molta falta li feia un home!», «no té dos dits de front i ara plora!», «la veig molt sencera. Jo estaria destrossada. És estrany», «abans que un home hi ha els fills, no es pot posar a qualsevol a casa», «la mare també és culpable», «aquesta hauria d’estar a la presó com l’altre», «quan acabi la investigació, amb aquesta pàjara ens endurem una sorpresa», «aquesta noia no hauria de tornar a ser mare», «a la mare li falta un bull», «no se li veu una mirada trista», «hi ha dones que no saben estar soles», «sis mesos de relació i ja el fots a casa?».

No puc evitar relacionar la mort de la Leyre amb la tragèdia de fa uns dies a la platja de l’Arrabassada de Tarragona, amb tres nens de 12 i 13 anys ofegats. Immediatament van sortir els que ho fan tot bé culpant els pares dels nanos: «quins pares deixen anar els seus fills de dotze anys sols a la platja?», «es despreocupen del què fan els seus fills i després passa el que passa», «si algun pare o mare hagués anat amb ells això no hauria passat”.

Més o menys el mateix si parlem dels dos germans de 2 i 4 anys que han mort dins d’un cotxe aparcat al sol, a França. Els dos menuts van tornar al vehicle mentre la mare feia la compra: «Presó per als pares. No hi ha excuses», «no ha estat la calor, ha estat la despreocupació de la mare», «això ha estat una imprudència i ja està».

Totes aquestes persones incapaces de posar-se en la pell d’una mare o d’un pare destrossat per una desgràcia tan gran, què tenen al cap? Què els porta a opinar, a jutjar, a donar com a única veritat la seva distorsionada visió de les coses? Quina malaltissa satisfacció obtenen posant el dit a la nafra, fent llenya de l’arbre caigut? Com s’atreveixen a no tenir ni una ombra de dubte? Quina pena, i quin fàstic, que em fan.

Subscriu-te per seguir llegint