L’íntegre Ábalos i el «lawfare»

Com a bon ministre i fidel representant del poble, Ábalos va fer el que s’espera de tot bon espanyol: trincar tot el que va poder i gastar-s’ho en senyoretes de pagament. A aquest home que encarna el somni espanyol -riguin-se vostès del somni americà, aquests ianquis no saben viure-, no se’l pot condemnar, ans al contrari, se li haurien d’erigir monuments a cada plaça de poble i a cada puticlub de la nostra geografia amb la llegenda «A l’home espanyol». En alguns països hi ha polítics que roben, en altres hi ha polítics que contracten prostitutes, però només a Espanya s’uneixen totes dues qualitats.

Tot i tenir innegable mèrit fotre mà a la caixa i a les senyoretes amb la mateixa alegria i despreocupació, cal ressaltar que ho va dur a terme mentre el seu govern ens tancava a tots a casa i ens obligava a dur mascareta quan ens va permetre sortir (com no havia d’obligar-nos a usar-la, si en això li anaven els diners al ministre). Aquesta suma de riure’s dels ciutadans mentre un gaudeix de la vida és el millor per al cos, resulta tan excitant que ni Viagra necessitava el ministre per a gaudir amb les senyoretes. Ara que s’ha sabut que les mascaretes van servir, més que per a evitar morts, per a engreixar la cartera ministerial -la del ministre, vull dir-, això d’Ábalos entra de ple en les gestes espanyoles que quedaran per a la història, al costat de les de Luis Candelas i del Vaquilla, al seu costat uns aprenents. Jo mateix, si hagués sospitat que cada mascareta servia per a sufragar els vicis ministerials, les hauria fet servir de dues en dues, que no sigui dit que un no col·labora en la festa.

A Catalunya som més discrets, els nostres prohoms també tenen tirada a això de robar a mans plenes, però són més reservats a l’hora de gastar-s’ho en dones, s’acontenten amb una amant més o menys legal a la qual regalen unes arracades per la seva onomàstica o, si la noia ho mereix, li posen un pis, de lloguer per descomptat, que abans que amants, som catalans. El fet català és robar i punt, els vicis queden per a la intimitat, per això els nostres últims herois coneguts són la família Pujol i l’anònim que durant una acampada en favor dels presos del procés va agafar la caixa de resistència on es guardaven els diners per a aquests, i va desparèixer.

A Espanya la cosa és diferent, allà, a més d’afanar, és obligatori fer ostentació de l’aconseguit, si pot ser, amb dones de vida alegre. Un català considera els diners una fi en si mateixos, un espanyol, més hedonista, els considera un mitjà, d’aquí ve que Ábalos sigui exemple per a generacions futures.

Cert és que no li va sortir gaire bé la jugada i passarà uns anys a l’ombra, però que li vinguin al darrere. A més, qui sap si Pedro Sánchez no acaba indultant-lo. Si ho va fer amb els líders del procés tot i les promeses en sentit contrari, bé pot fer-ho amb un exministre que va ser carn i ungla amb ell, per més que ara dissimuli. Si amb indults va comprar set vots, amb indults pot comprar silencis, per alguna cosa ell és qui mana. A més, així Ábalos podrà assistir en persona a la inauguració dels seus monuments.

Vaig trobar fa pocs dies una alt càrrec socialista, persona realment honrada -alguna n’hi ha en aquest partit, encara que costi de creure-, i es va mostrar preocupada per la condemna a Ábalos. La vaig tranquil·litzar assegurant-li que va en el seu benefici , perquè d’aquí a poc ja no quedarà cap càrrec socialista en llibertat o imputat, així que -ni que sigui per eliminació- li espera una fulgurant carrera política, tal vegada fins de candidata a la presidència del govern, si bé li costaria completar el Consell de Ministres, com no ho fes amb presos.

El pobre Ábalos és una nova víctima del lawfare, expressió que va posar de moda Laura Borràs -una altra que exerceix de catalana autèntica- quan també la van enxampar trincant. De la qual cosa es dedueix que lawfare significa «me han pillao con el carrito del helao». Aquests anglesos són els millors a l’hora de resumir expressions en una sola paraula.

Subscriu-te per seguir llegint