L’Ofensiva del Tet de Vladímir Putin?

31 de gener de 1968, Saigon, capital del Vietnam del Sud. De cop i volta, els focs artificials per les celebracions del Tet, l’any nou lunar, es van confondre amb el soroll dels trets de fusell i les explosions de les bombes. Una inesperada ofensiva del Viet Cong va desfermar el caos, aconseguint fins i tot obrir una bretxa en el perímetre de l’ambaixada dels Estats Units. Durant unes hores, el complex diplomàtic va esdevenir un camp de batalla, fins que, després d’acarnissats combats, els marines van aconseguir repel·lir l’assalt, deixant el jardí de la legació sembrat de cadàvers. Els rebels havia estat delmats; però la fotografia de l’ambaixada fumejant va fer la volta al món. Militarment, l’Ofensiva del Tet va ser un fracàs absolut. Estratègicament, va ser el principi del final de la presència nord-americana al Vietnam.

El passat 18 de juny, el cel de Moscou va quedar cobert per un gran núvol de fum negre provocat per l’explosió d’una refineria de petroli a pocs quilòmetres del Kremlin. Unes imatges impactants que de seguida es van escampar per les xarxes socials.

Després de l’Ofensiva del Tet, Walter Cronkite, el periodista més influent dels Estats Units, va obrir el seu informatiu diari de televisió amb unes paraules que van marcar un abans i un després: Qui dimonis ha guanyat? He arribat a la conclusió que estem enfangats en un punt mort... i que l’única sortida raonable és negociar. Si he perdut Cronkite -va dir el president Lyndon B. Johnson als seus assessors- he perdut la classe mitjana. El Viet Cong no va prendre Saigon aquella matinada, de la mateixa manera que Ucraïna no ocuparà Moscou amb els atacs dels seus drons. Però l’objectiu era un altre: demolir la il·lusió del santuari inviolable, sembrar la llavor que la victòria no és possible, i traslladar l’angoixa de la guerra al cor de l’agressor. Poques setmanes després, Johnson va anunciar que no es presentaria a la reelecció. Qui hauria pogut imaginar un atac tan agosarat sobre Moscou, quan va començar la invasió d’Ucraïna fa quatre anys? Pot ser un punt d’inflexió en la guerra d’Ucraïna com ho va ser l’Ofensiva del Tet en la guerra del Vietnam?

Henry Kissinger, l’arquitecte de la política exterior de Nixon, el successor de Johnson a la presidència dels EUA, va escriure a les seves memòries que la convicció que la victòria al Vietnam era possible va ser destruïda per l’Ofensiva del Tet. A partir d’aquell moment, assenyala Kissinger, la pregunta ja no era com guanyar la guerra, sinó com sortir-ne. No hi havia solució militar, i perllongar la guerra només serviria per augmentar la sagnia de baixes i recursos.

Ucraïna ha fet arribar a Moscou un missatge prou clar: la profunditat estratègica de Rússia s’ha esvaït. Quan el mite de la victòria s’enfonsa en tots dos bàndols, la diplomàcia acostuma a esdevenir l’única vàlvula d’escapament.

Però no sempre és així. La doctrina militar de Rússia contempla l’ús d’armes atòmiques tàctiques com a eina de «desescalada». Un adversari empantanat no es rendeix dòcilment i, de vegades, reacciona mossegant amb força.

Els audaços atacs ucraïnesos amb drons sobre Moscou poden ser una arma de doble tall. Certament, l’atac ha estat un gran cop de comunicació estratègica; però, qui sap si no pot ser el detonant que empenyi el Kremlin cap a una fugida endavant, fent caure el tabú de l’escalada nuclear? El professor Carlo Masala, en el seu llibre If Russia Wins (Si Rússia guanya), analitza altres escenaris inquietants, com un possible atac limitat rus contra els estats bàltics, no pas amb l’objectiu d’entrar en guerra amb l’OTAN, sinó per posar a prova la cohesió de l’Aliança Atlàntica, i fracturar-la políticament.

No sembla que la fumera negra de la refineria de Moscou hagi de posar fi a la guerra d’Ucraïna, com l’Ofensiva del Tet no va ser el final de la guerra del Vietnam. Però pot ser una fita psicològica que marqui un abans i un després en el conflicte: la demostració que Ucraïna té la capacitat i la voluntat de fer arribar el cost de la guerra al cor mateix de Rússia, destruint la il·lusió d’una victòria neoimperial.

El veritable repte per a Occident pot ser com gestionar aquest nou i inestable equilibri del terror: donar suport a Ucraïna per demostrar la inviabilitat del projecte expansionista rus, sense ultrapassar la línia vermella que transformi una crisi regional en una tragèdia global i irreversible.

Les guerres, va advertir George Kennan, no acaben quan un dels bàndols és destruït, sinó quan un d’ells s’adona que no pot guanyar. Pot ser la columna de fum sobre Moscou serà el detonant perquè el Kremlin comenci a fer-se aquesta pregunta.

Subscriu-te per seguir llegint