L'home de fe en déu i de compromís amb la humanitat

Fa amb prou feines dos mesos que els membres del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona vam dedicar a Salomó Marquès el llibre “Educació, Memòria i Democràcia”, que sintetitza de manera palmària el sentit i la substància del seu pas per la vida. Una biografia, complexa i polièdrica, que queda ben dibuixada en els escrits que alguns dels amics que el van estimar i el van acompanyar al llarg dels seus vuitanta-quatre anys.

En Mon ha dit i repetit sempre que el pas per l’escoltisme va ser determinant en la seva biografia. Diu: “aquells vailets vàrem ser uns privilegiats. Tot jugant vam aprendre i practicar la solidaritat, el servei, la responsabilitat. També hi descobrírem la història i la cultura del nostre país”. Amb discreció, constància, fidelitat als compromisos i aquella actitud tan escolta de viure “sempre a punt”, no hi ha dubte que en Mon ha deixat el Mon una mica millor de com el va trobar (C. Carbó).

De fet, la seva vocació al sacerdoci pot ser llegida com la culminació del programa escolta. Com escriu el rector de la parròquia de Sant Esteve, d’Olot, de l’etapa que va exercir de capellà –vuit anys- n’ha conservat allò essencial: “els valors cristians de fraternitat, de respecte per la dignitat de cada persona, d’atenció preferent als més vulnerables i de compromís amb la justícia i la pau”.

El seu vincle amb la Universitat de Girona i amb l’educació ha estat intens, permanent i de mirada àmplia. Com a professor, el seu objectiu ha estat “despertar allò de més humà i profund que jau adormit al nostre interior” (J. González-Agàpito). La seva pedagogia és portadora de valors i atenta sempre a combatre els contravalors que amenacen la dignitat de les persones. Ha estat un pedagog seductor, “que coneix els petits secrets de l’oratòria clàssica, que sap excitar la curiositat de l’auditori” (D. Pujol), un homenot que ha demostrat que no cal seure en una poltrona per a seduir; ell ho ha fet sempre “des de la feixa de baix”. I, com a investigador, ha estat un pioner amb el seu treball sobre els mestres republicans exiliats: “La meva pretensió no és fer la història dels grans mestres exiliats, sinó aplegar les vides d’aquells de qui ningú no ha parlat”, diu. És A.M. Garcia Rovira qui posa en relleu el significat d’aquesta recerca: “En Mon investiga i escriu per imperatiu moral, per un deure fruit d’un sentit cívic profund i d’un fàstic gairebé obsessiu pel franquisme. Vol restituir la dignitat dels vençuts”.

Com definir en Mon, es pregunta J. Surroca: Com un referent que “ha erigit, pedra a pedra, ponts que permeten la trobada i l’abraçada fraternal”. La seva personalitat no es pot entendre si no és per la seva humanitat, “una espècie d’humà evolucionat, anunciador de la humanitat futura, i per la seva espiritualitat”. Una persona oberta, entusiasta, apassionada, “nacionalista i internacionalista, perquè és conscient que, quan estimes la teva pàtria, pots entendre l’estima dels demés per la seva” (M.C. Agulló). La seva trajectòria il·lustra bé que la transformació social no és fruit de grans gestos puntuals, sinó de la constància i la coherència quotidianes.