En Mon: un home per servir i fer servei

Amb el cor partit i amb les llàgrimes als ulls intento engiponar un text de comiat en el dia del traspàs físic del nostre estimat amic Mon. He de confessar que em costa estructurar un escrit endreçat, reposat i amb sentit; sobretot, que aporti alguna cosa que no s’hagi dit abans.

La glossa que li va dedicar en Quim Nadal amb motiu del Premi d’Honor del Diari de Girona, o el magnífic homenatge que els companys del Nucli Paulo Freire li van retre, van ser una demostració institucional i popular del que en Mon ha representat per a molts de nosaltres. Ho dic perquè dubto que es pugui afegir res de nou al reguitzell d’elogis merescuts que li han dedicat familiars, amics, antics alumnes i persones de tota mena; elogis a la seva persona en totes les seves vessants: com a minyó escolta, com a seminarista, com a sacerdot, com a professor, o també com a ciutadà compromès, amic dels seus amics, conseller i un llarg etcètera que no acabaríem mai d’enumerar.

Ahir ens va deixar. Com em deia en Conrad Vilanou en un correu que em va enviar poc després de conèixer-se la notícia, era «un home bo i savi, qualitats que no sempre es donen plegades. Amb ell se'n va una manera de fer i una dimensió encara humana de la Universitat».

I és ben bé així. La implicació que en Mon ha tingut amb la universitat en general, i amb la de Girona en particular, ha estat extraordinària. No debades, molts de nosaltres hem dit una vegada i una altra que s’hi va entregar amb cos i ànima. I ho va fer tocant totes les tecles possibles: dedicant-se plenament —i com a activitat principal— a la docència, fent recerca, assumint responsabilitats de gestió universitària, tutoritzant treballs de fi de grau i tesis doctorals, i impulsant activitats formatives, culturals i lúdiques de tota mena, adreçades principalment als estudiants.

En Mon es va incorporar al CUG —l’embrió del que més endavant seria la UdG— l’any 1974, com a auxiliar administratiu de l’Institut de Ciències de l’Educació. Hi va arribar de la mà de Josep Pallach, que també fou el seu director de tesi. El 1987 va ser nomenat director de l’ICE, càrrec que exercí fins al reconeixement formal de la UdG, l’any 1991. Aquell mateix any fou nomenat degà de la Facultat d’Educació i, quatre anys més tard, el rector Pep Nadal el designà delegat per als afers relacionats amb la cooperació i el desenvolupament. Finalment, l’any 1999 fou escollit director del Departament de Pedagogia, responsabilitat que exercí fins al 2002.

Els qui l’hem conegut en l’exercici d’aquestes responsabilitats podem afirmar que sempre les va entendre com una manera de servir i de fer servei. I ho va fer a «l’estil Mon»: procurant generar consensos, repartint joc, escoltant la veu dels altres, mirant de veure sempre el got mig ple i mantenint el bon ànim fins i tot quan hi havia motius de sobres per engegar-ho tot a rodar.

Gràcies, Mon, per deixar-nos com a testimoni aquest estil tan teu, revelador, com deia en Conrad, d’una dimensió humana plena d’esperança.

Gràcies, mestre.

Subscriu-te per seguir llegint